Poc abans que fos convidat a deixar els EUA, John Lennon va declarar: “els 60 ens van donar una visió de la possibilitat d'una resposta, només una visió”. Que el flower power no havia funcionat ja ho sabia la classe mitjana americana, com retrata Ann Beattie en aquesta meravellosa novel·la.
És temps de desencant, de neu i de fred quan coneixem Charles, desesperat per recuperar Laura; la seva germana, que encara no ha traspassat la línia d'ombra; el seu fidel amic, que es troba entre l'atur i l'abúlia; la seva mare boja i el seu padrastre excèntric, acompanyats tots de la música de Dylan, Donovan i molts altres; alguna cosa tenen que els serveix per explicar-se a si mateixos.
Entre la bellesa i la tristesa, en l'estela de Cheever, Fante i Faulkner, és en el narrar el fil del temps de Beattie on apareix incipient l'esperit lo-fi del cinema, la literatura i el còmic underground posteriors. Diàlegs ràpids, menjars precuinats i deriva constant travessen el dia a dia d'uns joves, els dels 70, que ja no ballen però que han de tirar endavant: “Get It while You Can”, hi canta la Joplin al final.
El Hurdy Gurdy Man de Donovan és l'únic que s'atreveix a cantar les cançons d'amor dels seixanta:
Mentre que Bon Bylan, el 1976 (el mateix any que la novel·la!), canta que els temps en el fons no han canviat:
