Tindersticks - The Hungry Saw

Com ells mateixos declaren a la seva web, uns quants anys treballant per separat donen perspectiva. El setembre del 2006 (any en què Stuart A Taples treia en solitari el magnífic Leaving Songs) els Tindersticks es van trobar sobre l’escenari del Barbican Theatre per tocar plegats el seu segon àlbum, i el més rodó, Tindersticks II (del 95). Però aquella nit també els va servir per convèncer-los que havien de treure un altre disc, més íntim i amb els sis integrants de sempre. Si en l’últim, Waiting for the Moon (03), van esprémer una línia més experimental i walkeriana amb resultats tan claustrofòbics com la versió per a cançó de la peça 4:48 Psychosis de Sarah Kane, ara a Hungry Saw han fet una mirada cap al pop fosc dels inicis. Al dandisme, la malenconia, la poesia i la finesa de sempre Tindersticks hi han afegit temes de mig temps més dolços i amb ritmes més marcats com Yesterdays Tomorrows o la stereolabiana E Type, que endolceixen i refresquen la seva música. Junt amb els tocs minimalistes del piano, la flauta, les cordes i les percussions elegants, la veu de Stuart A. Taples es presenta millor que mai dins d’un so nítid i estructurat. L’inici del disc s’obre amb una intro continguda i nostàlgica que posa l’oient alerta davant l’emotivitat que vindrà. I sí, l’emotivitat del seu pop barroquitzant està servida, i en safata de plata! Seran pactes entre Taples i el diable que, com diu a Hungry Saw, on el cantant es col·loca sobre mans mefistofèliques, “hello darkness my old friend / it’s time to kerk those tears again”.

Ressenya publicada al Benzina de maig de 2008.

Yves Montant - Le temps des cerises

Chanson · Montand és un dels caps de bandera de la chanson francesa, dins una primera fila que s’ha anat renovat constantment amb els genis de Brel, Gainsbourg o Brassens. Provinent de la Toscana francesa, va canviar el nom d’Ivo Livi per Yves Montand (‘muntant’) i mai més va baixar la guàrdia com tampoc la dels ideals comunistes que va defensar fins a la mort. Aquest esperit jove i reivindicatiu és el que sobresurt en la fantàstica selecció que ha fet Discmedi del repertori de l’artista, Le temps des cerises. De títol homònim, en la cançó que enceta l’antologia la veu més recollida de Montand canta els versos de Jean-Baptiste Clément (“J’aimerai toujours le temps des cerises / Et le souvenir que je garde au coeur”) per reflotar el pes del record, però sobretot per alçar el vermell de les cireres, dels llavis i de la sang; el vermell, en definitiva, de les banderes de la llibertat. A més d’aquest Montand imparable que mai deixa de batallar –menció destacable mereix la versió de Le chant de la libération (Le chant des partisans)– l’artista invita a un viatge cap a la boirina del París l’alliberació, dels cabarets-concert on el pauvre Jean amb la seva goualante podia deixar una prostituta entotsolada (com cantà Piaf, amant i catapulta de Montand).

Le temps des cerises també inclou les altres cares del diamant de la Toscana: dolçor, melangia, diversió (Compagnons de mauvais jours), cançó de carrer (Les saltinbanques), amor (C’est si bon) i desamor, cinema, elegància i, sobretot, poesia (en la inesborrable Les feuilles mortes). Deliciós.

Fins a l'última gota

Txema Martínez (Lleida, 1972), un dels poetes més reconeguts de la generació dels Imparables, va guanyar el Premi Carles Riba de poesia del 2007. L’arrel i la pluja (Proa), com afirma ell mateix, suposa el tancament a un cicle de poesia que es va iniciar el 2000 amb La nit sense alba i va continuar el 2003 amb Sentit.

L’últim premi Carles Riba té una obra al darrere considerable. Potser és per la seva mateixa carrera, per la lluita que ha anat bregant amb el llenguatge poètic, que en l’últim dels seus poemaris es reflecteix un desgast de les paraules que el poeta vol superar. A L’arrel i la pluja (editat enguany per Proa) Martínez ha fet un gir en el seu procés d’escriptura i ha deixat de treballar el poema de la manera preparada i meditada anterior per passar a llançar-se i experimentar amb la poesia. “Em considero encara un poeta en formació, però crec que he tancat una mena de cicle perquè he intentat anar una mica més enllà del que he fet, que és el que han de fer tots els llibres de poesia. Un poeta mai no ha d’estar convençut del que fa, i és per això que de vegades s’ha de posar a la contra del que escriu”. Sí els dos poemaris anteriors havien estat madurats en una poesia amb trets molt clàssics i unes formes molt preparades, el resultat de l’últim poemari reflecteix un continuum diferent. A partir d’alguns punts en comú, com la simbiosi entre arrels (la interioritat del jo poètic) i pluja (el que ve donat, la inspiració) i els seus referents més cobejats –sobretot del món anglosaxó, com Shakespeare i Emily Dickinson–, Martínez ha intentat crear un imaginari que sorgís del dubte, de la contradicció amb la seva pròpia poesia: “els poemes estan fets sobre la marxa. Volia agafar espurnes que fossin l’inici del poema i a partir d’aquí viatjar, anar més enllà de les formes preconcebudes, indagar... Va sortir un poemari riu que es pot llegir a través d’uns elements que s’ajunten”. Un dietari poètic on “els poemes poden semblar bruts, on aquesta manera de brutícia és en el fons una carcassa per poder experimentar amb la forma i amb el concepte”. Martínez fa prevaldre l’experiència i el sentiment a la cotilla de l’estrofa en una línia de poesia de l’experiència que beu directament de la poesia anglosaxona, amb referents com William Blake o Robert Browning, amb qui Martínez entra en diàleg per la seva capacitat de conciliació de l’experiència en el discurs. “M’agrada molt la tradició anglosaxona; trobo que té molts punts en comú amb la catalana, com per exemple la poesia de l’experiència, que ha estat un concepte molt vituperat aquí però que el trobo interessantíssim”. L’obra fa diversos homenatges, entre els quals destaca el de Dickinson (Emily sota les pedres) i la presència contínua de Shakespeare –Martínez està preparant una traducció dels seus sonets que sortirà en breu–, però també poemes com la versió d’un de Stefan Zweig, del qual Martínez s’interessa pel punt històric i cultural.

Aquesta intent d’experiment proposa una lluita amb les paraules, de les quals –com si fossin una fruita– vol extreure fins a l’última gota. Unes paraules que estan gastades però que encara es mouen cristal·litzades i es claven, que fan mal: “Les paraules que dius / són cossos que la teva mar expulsa”, escriu Martínez. És en l’esforç per dotar-les un altre cop de sentit, de refrescar els tòpics, on apareix la seva veu pròpia i el tema que millor expressa –el dolor– ala vegada que se separa de l’estètica manifestada pels Imparables i recupera les veus més adolorides de Cernuda o Vinyoli; de fet, una cita d’aquest últim obre el llibre: “On quedar-me / si sóc només un arbre d’aèries arrels” (Cants d’Abelone II). Tot i que la veu sona desgastada, és en aquest desarrelament on el poeta es pregunta, es demana i es contradiu, i arriba així a copsar un altre cop els terrenys que tenim en comú, els nostres llocs de contacte (el jo, la mort), per omplir-nos de significat, de manera que es pugui portar el lector a aquest diàleg perquè hi experimenti i perdi la por als tòpics. “Una de les coses que més m’ha interessat de la poesia és que es mou en el terreny dels tòpics. Quan dius ‘arbre’ o ‘arrel’ estàs dient molt més, perquè són mots excessivament connotats que generalment es volen defugir. Això és el que té la poesia. A mi m’interessava el contrari”.

Però Martínez té clara consciència poètica. No li interessa trencar amb tot pel simple fet de trencar. Martínez no fuig, sinó que fa servir el dubte, concepte clau a través del qual el llibre avança, com a la vida. “El dubte et crema però et fa reflexionar i et fa avançar. Les avantguardes intenten trencar amb tot. Per mi com a autor és més gran fer un petit gir a allò desgastat, a través d’una imatge, una paraula... No s’ha de fugir perquè ja estigui fet. Al revés: m’interessa aquest territori que està fet i a partir d’aquí anar avançant en el camí personal i en el del gènere. Per això dic que no s’ha de fugir dels tòpics, sinó que s’han de posar sobre la taula” sense cap mena de por “perquè al cap i a la fi és el nostre territori comú”.

Inclòs en diverses antologies catalanes i espanyoles i traduït a diferents idiomes, Txema Martínez es vol obrir noves vies d’expressió: “Guanyar el Riba ha estat com pujar una muntanya, com arribar un lloc, i això m’ha fet triar un camí que m’obre a provar altres camins. No abandonaré la poesia, perquè em considero un poeta i sempre m’hi consideraré. Però vull provar altres coses: estic escrivint una obra de teatre, un assaig i forçant un principi de novel·la. Crec que és bon moment per fer-ho”.

Entrevista publicada al Benzina d'abril, per Ester Pino

Guerra i llenguatge, d'Adam Kovacsics

Deia Joan Fuster que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre, seria una col petita, insípida i de colors enganyadors”; que hi ha alguna cosa –el llenguatge– que l’ha convertida en la reina de les flors. El llenguatge no és, doncs, un simple instrument de comunicació ni cap conjunt de signes arbitraris. Com manifestava Walter Benjamin des d’una altra posició –des del dolor, des de la guerra– el primer exemple que el llenguatge és molta cosa més seria l’afàsia. Una altra cosa és que ens venguin el llenguatge com una manual d’ús inofensiu; de fet, els mateixos polítics juguen amb l’art de la retòrica des del temps de Ciceró.

A partir de les convulsions que han sacsejat l’Europa central, Adan Kovacsics fa un apropament a com la guerra ha afectat, trencat i dissolt el llenguatge, en un llibre que combina l’assaig més rigorós amb contes de ficció d’una capacitat poètica i aclaridora excel·lent. El punt de partida és el trencament de l’imperi austrohongarès i l’inici de la modernitat, quan l’escriptor es professionalitza i la seva mirada busca unes altres coses per descriure i es pregunta com descriure allò subjectiu, si encara el llenguatge permet fer-ho: és el que li pregunta Lord Chandos a un reputat filòsof –Francis Bacon– en la famosa carta que va publicat Hoffmansthal a la premsa. Aquesta declaració no es queda només en el paper: com diu Kovacsics, “el seu anàlisi qüestiona radicalment la capacitat del llenguatge per reflectir la realitat” en un món que es comença a distorsionar. El llenguatge exterior i la interioritat s’esquincen i se separen en un moment que l’home comença a necessitar explicacions davant del que li cau a sobre, un trencament del qual sorgeixen forces nacionalistes i consolidacions de discursos oficials (deutschnationale, sionisme). A principis del segle XX els dadaistes s’acaben carregant el llenguatge. Tots aquests jocs lingüístics van passar a tenir un altre pòsit ençà de la Primera Guerra Mundial. Kovacsics ho argumenta a partir d’un acostament a l’escriptura de Karl Kraus, que davant de l’enterrament i la manipulació lingüística de l’època, fa servir la llengua des de dins per atacar els qui la degraden posant veu a uns personatges discursius capaços de dir ‘Judà dinya-la’, on la coma entre ‘judà’ i ‘dinya-la’ ja no té lloc desgraciadament, perquè un nazi és incapaç d’incloure-la. El llenguatge es relega al calaix de la mentida (i que arriba a la guerra de l’Iraq, diu Kovacsics) i s’hi queda bategant, agonitzant. Més tard, Adorno, Bachman i Celan van refer el llenguatge poètic després de la Segona Guerra Mundial, qüestionant-lo, intentant explicar el que ha passat, com intenta fer la protagonista del relat que clou Guerra y lenguaje quan li pregunten com era la seva vida a un camp de concentració, que respon amb una veu anul·lada lingüísticament, i humana: “Acabo d’utilitzar el terme ‘sensació’. ¡Que cruel que sóc! Ara puc fer-lo servir; abans no”.

Ressenya publicada al Benzina de març, per Ester Pino

El periodisme perenne

“Aquest llibre és una claudicació (...) dictada i acceptada únicament per la por de fer tard”. Als 83 anys, Xammar, que s’havia passat la vida escrivint, no havia publicat cap llibre. Fins al moment havia viscut de la notícia de cada dia, dels articles que enviava per correu a infinitat de diaris de tot Europa, però la condició efímera del periodisme havia deixat poc rastre i la seva fama a Catalunya només es congregava entre el cercle d’intel·lectuals que havia amenitzat amb la seva conversa. Quan a Josep Pla li van preguntar amb quina persona havia conversat millor, el de Palafrugell, sense pensar-s’ho ni un moment, va respondre: l’Eugeni Xammar. De fet, el mateix Pla li va retreure més d’una vegada la seva mandra literària. Seixanta d’anys d’anar pel món és la primera entrega que va portar a impremta l’autor, gràcies a la insistència del seu amic Josep Maria i Badia, que “es va imposar el deure de perpetuar la seva memòria” i que durant una sèrie de mesos el va anar entrevistant a l’Ametlla del Vallès, on va passar els dos últims anys de la seva vida, malalt i conscient que volia morir a Catalunya. La reedició d’aquestes memòries era urgent, d’ençà que es va esgotar l’edició de 1991 de Quaderns Crema (la primera va ser a Pòrtic al 1974). Perquè aquestes memòries, a més de ser una demostració de prosa –oral– clara, concisa, de ritme intens i exigència lèxica, divertida i plena de referències culturals, són també la lliçó d’història d’un home que va córrer per l’estranger rere la notícia durant 60 anys, amb unes declaracions que posen al seu lloc els canvis industrials, econòmics, polítics i socials que van sacsejar tot el segle XX, de vegades pel seu vessant positiu; molts cops, desgraciadament, per la seva misèria més absoluta.

Fidel als principis de la Unió Catalanista, gran lector, amant de Wagner i la pilota basca, aquests interessos van conduir Xammar cap a un cercle d’intel·lectuals de Barcelona i a entrar dins la vida política catalana. Des de la mirada dels seus passejos del migdia amb “la penya ambulant del passeig de Gràcia”, amb Josep Carner i Josep Maria López-Picó, o de les seves tardes a l’Ateneu Barcelonès, Xammar explica amb claredat i a manera de conte què es coïa en aquells anys: la fundació Solidaritat Catalana, el paper de Prat de la Riba i Francesc Cambó, la lluita entre republicans catalanistes i lerrouxistes, l’aparició d’un jove Francesc Macià i el desastre que va suposar la Setmana Tràgica; i més endavant Primo de Rivera, la República, la concessió de l’Estatut d’Autonomia i la Guerra Civil. Exiliat voluntari, de la seva boca van sortint noms com Baroja, Azorín, Julio Camba, Ramiro de Maeztu o Alexandre Plana, que es van passejant per les seves memòries al costat dels seus coneixements sobre política internacional i la seva experiència en la crònica durant els foscos temps de les dues grans guerres. Dins d’aquest context, l’escriptura de Xammar hi va despuntar per rigor i coherència; i per la seva informació de primera mà. En aquest sentit, la transcripció que fa de l’entrevista que van mantenir Franco i Hitler a l’Hendaya no té pèrdua.

La prosa descriptiva i sorneguera va ser treballada per Xammar des de Barcelona a Buenos Aires, en vaixell cap a París, i d’aquí cap a Londres; del front britànic a Madrid, no sense abans fer visita llampec a Barcelona, entrar a l’Ateneu, i sentir com tots aixecats, Pla, Sagarra i Pujols, cridaven: “Ja està aquí en Xammar!”. Viatges, traduccions, anècdotes, lluites, bombes i Història en majúscules van passar per la seva vida durant llargues estades a Ginebra, París, Berlín, Rússia, Nova York... Un periodisme breu, clar i concís, que retalla la realitat i la presenta amb una crítica mordaç clara i esmolada, on res no sobra i on tot s’aclareix, que marca l’estil del periodisme d’ara. En el plànol de la crònica, Xammar, amb una ratlla, va ser capaç de retratar el segle XX prenent la responsabilitat de l’”heroi dels temps moderns”, que deia Artís-Gener. Una ploma que junt amb la de Pla, Gaziel o Sagarra va crear una de les millors proses de la literatura catalana del segle XX, i de l’europea, malgrat que alguns s’entestin en negar-ho.

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 – l’Ametlla del Vallès, 1973) va passar la major part de la seva vida fora de Catalunya. Interessat de molt jove per la literatura i la política, i afavorit per la seva condició políglota, va conrear tota mena de periodisme per a diaris d’Europa i d’Amèrica. A Quaderns Crema han aparegut Periodisme (1989), L’ou de la serp (1998) i Cartes a Josep Pla (2000). El 2005 Acantilado va publicar El huevo de la serpiente i Crónicas desde Berlín, una selecció de les cròniques de Xammar per a La Vanguardia.

Ressenya publicada al Benzina de novembre, per Ester Pino

Entrevista a Lolita Bosch

"La literatura és com el tetris"

L’escriptora Lolita Bosch (Barcelona, 1970) va tornar de les vacances amb molta feina sota el braç: un nou llibre de ficció sobre les il·lusions per volar del seu protagonista (Insòlit somni, insòlita veritat, en català a Empúries i en castellà a Mondadori), una antologia de literatura mexicana (Hecho en México, a Mondadori) i l’organització d’un festival de literatura en pro del diàleg (Fet a Mèxic). Bona oportunitat per saber què pensa de la literatura i de les seves circumstàncies...

Al teu últim llibre fas una barreja de context històric mexicà amb la vida d’un personatge que vol volar, en Cantolla. Continues en el plànol emotiu, però sense l’ingredient autobiogràfic del Qui vam ser. Hi havia una consciència de canvi?

No, només era autobiogràfic el Qui vam ser. Tota la meva resta de llibres no ho són. Ara tothom em diu “ja no escrius sobre tu”, i dic “però si no he escrit mai sobre mi!”. No, cap consciència de canvi. Sóc una escriptora amb poca consciència. Si ets molt conscient del que estàs fent mentre ho estàs fent no ho fas. Després a posteriori ho mires i llavors li veus un sentit, però mentre ho fas no.

Sí que hi ha una consciència de feina perseverant en la intensitat que mantens en tot el llibre. En aquest collage, els poemes o fragments que hi insereixes no trenquen el discurs.

T’ho agraeixo molt. Això depèn de la concentració amb què estàs llegint o amb els interessos. Hi ha gent que m’ha dit que la poesia em va contra, perquè els poetes que poso escriuen millor que jo. A mi el que em preocupa quan escric és el ritme, més que qualsevol altra cosa. Llegeixo molta poesia i m’agrada el ‘tacatacataca’. Sempre faig un experiment, em poso un metrònom i ho llegeixo en veu alta per veure si el llibre funciona. I si el llibre s’aguanta, la lectura pot anar ràpida o molt lenta.

De vegades també vull que el lector es pari en el moment de tensió. Per això aturo la narració, repeteixo o col·loco un tipus de lletra diferent. Aquestes coses fan que el lector hagi de pensar en el que està llegint, que tingui un moment d’empatia total. M’agraden aquestes repeticions perquè aposto per tal que els lectors, quan llegeixin, pensin que llegeixen ficció. No tens per què relacionar-te amb la ficció com si fos veritat, perquè en la realitat potser no tindria cabuda. El més important en el llibre pot ser que Cantolla es llustri les sabates abans de volar, amb tota la il·lusió d’un nen.

En aquest sentit et sents més emparentada amb el realisme màgic que amb la narrativa d’aquí? De vegades el teu protagonista, en Cantolla, recorda a la mirada dels personatges de Gabriel García Márquez...

La narrativa d’aquí la conec molt poc, aquesta és la veritat. I de la d’Amèrica Llatina conec sobretot la mexicana, que és molt diferent a la colombiana. El realisme màgic de García Márquez –que consti que a mi m’agrada molt, en sóc lectora fidel– experimenta més amb la història: pot passar que una noia estigui estenent la roba i se’n vagi volant. Aquestes coses no m’interessen, prefereixo experimentar amb el llenguatge. Mèxic fa això: trenca el llenguatge, no la història. A Mèxic als anys 50 es feia una cosa molt semblant als missatges de mòbil d’aquí i d’avui: s’escrivia com es parlava. M’agrada molt la gent que li perd el respecte al llenguatge i s’oblida de les regles.

Hi ha un punt en què el llenguatge és tan poderós que et pot commoure –sensibleries no–, COMMOURE.

Cal perdre-li la por a l’escriptura.

Clar, això ho has de poder fer per escriure. I és que és molt físic escriure. A Mèxic jo donava classes a la universitat, una classe de 5è de carrera que es deia ‘Literatures fora del cànon’. Un dia vaig començar la classe dient: “Repetid conmigo: “No me gusta Octavio Paz”. I no ho podien dir, no podien! Tenien por. Hi havia algú que deia: “sí que me gusta”. I jo li deia: “me da igual, sólo dílo, tienes que poder mentir”. A més has de poder dir una mentida com si te la creguessis quan estàs escrivint. Hi tens una relació, però és una relació artificial. M’agrada la literatura i m’agrada construir coses. És com el Tetris. Te’n recordes, del Tetris? És una cosa física d’agafar i ajuntar i construir, no tan intel·lectual com es vol fer creure. I això és el que aprens dient “No me gusta Octavio Paz”. Imagina’t que aquí es digués “No m’agrada en Josep Pla”. Imagina’t 20 alumnes de literatura catalana repetint això. És impensable.

Centrant-nos en la relació entre cultura catalana i mexicana, creus que aquí s’ha treballat prou?

Malauradament, Catalunya no ha fet prou per Mèxic en cap sentit i li hauria de caure la cara de vergonya de no tenir una plaça Lázaro Cárdenas, l’home que va salvar més catalans de cop a la història: 200.000 catalans dels camps de concentració franquistes. I que allà hi hagi tantes famílies abandonades a les quals mai els haguem donat cap bitllet per venir. A Mèxic, jo he parlat amb els exiliats refugiats i és patètic, Catalunya no els ha tornat ni el passaport.

Literàriament, hi ha molta gent que llegeix literatura mexicana i amb molta normalitat, més que allà llegeixen literatura catalana. D’entrada per un problema de l’idioma.

De la literatura catalana no puc parlar massa perquè la conec molt poc. Pràcticament començo a conèixer-la ara. Hi ha escriptors joves que m’interessen molt.

Me’n pots dir alguns?

Sí, el Pere Guixà m’agrada molt, la Caterina Pasqual, el Kiko Amat... Hi ha coses que estan molt bé. El que passa és que jo mai havia vist cap país del món on els escriptors estiguin tan mimats com aquí, siguin tan estrelles de rock i on es parli tan malament de la literatura pròpia. He viscut a altres països a part de Mèxic i no ho he vist mai, mai! Quan la gent diu “la literatura catalana és una merda” penso: “què t’has llegit? què és una merda?”. Es publica molta merda, sí, es publica molta merda arreu del món. El que passa és que la literatura americana que arriba aquí ho fa a través d’un filtre, t’arriba el més bo i la merda es queda allà. Però això tampoc fa que tot sigui dolent. Jo estic súper a favor dels bestsellers. M’agrada molt que la gent que normalment no llegeix pugui llegir una cosa que li interessi. Mai se m’acudirà dir que algú és inculte perquè es llegeix El Codi da Vinci.

Desgraciadament, però, hi ha massa elitisme...

Em fa molta ràbia, perquè ser escriptor és una qüestió de carambola social. Per sort he nascut en una família que m’ha pogut pagar uns estudis i una biblioteca a casa i em vaig poder dedicar a la pijada d’estudiar literatura. Però això no és que jo tingui un talent innat. Queixar-se de ser escriptor no m’entra el cap, només ho he vist aquí. A mi em vénen a buscar en taxi a casa, em paguen els dinars, em porten a hotels de 5 estrelles, a mi, que dormo a casa com tothom. No accepto res, em molesta molt que em tractin com si fos una professió especial, i em cau la cara de vergonya quan vaig que els altres ho fan. He crescut en una cultura on la literatura no guanya diners, i aquí sí, i no entenc per què l’escriptor té tant poder. M’agrada molt ser escriptora, però tot el xou que es forma no és cosa meva.

Et sent que formes part d’una generació d’escriptors castellans com Kiko Amat, Isaac Rosa...? Potser no teniu res a veure en els temes, però sí que hi ha una experimentació comuna.

Vam anar a una trobada de nous escriptors de la literatura espanyola. I la conclusió de tot això va ser que un crític va dir “Son fill d’MTV”. Ja sé que ara no t’ho creuràs, però t’ho juro per la meva mare, no sé què és l’MTV, no tinc tele.

No conec cap disc dels que em parla el Kiko Amat. Entenc perquè m’ho has dit perquè ho diu molta gent, però vaja, no m’he llegit Nocilla Dream, i ho hauria de fer. No sé de què em parlen, jo he crescut en una cultura en què la Nocilla no existia, era la Nutella [riures]. He crescut al Tercer Món en una universitat socialista, he llegit literatura del segle XIX o literatura coreana, i crec que tinc molt poc a veure amb la gent d’aquí. L’única cosa que veig és que per primera vegada hi ha una generació jove –de 35 cap avall– a Espanya, majoritàriament, que no sent l’obligació de seguir parlant de la Guerra Civil. Crec que als meus pares els ha fotut la vida enlaire tenir una responsabilitat històrica i haver de posicionar-se. I nosaltres ja no, i és collonut, perquè et dóna molta llibertat per opinar i escriure. El dia més al·lucinant de la meva vida va ser la caiguda al govern mexicà del Partido Revolucionario Institucional a Mèxic. Sóc filla d’aquell moment: 2 de juliol de l’any 2000.

Però sí que has agafat responsabilitat històrica en el teu últim llibre, Insòlit somni, insòlita veritat, parlant de les situacions de guerra que ha patit Mèxic.

Mexicana sí, perquè allà és el primer lloc del món on he entès que ser nacionalista ben entès és una cosa saníssima, tot i la pobresa i la corrupció. El nostre nacionalisme català, del bàndol que sigui, és mal jutjat. Segons el que diguis pot ser un orgull o potser et miren com si estiguessis malalta. Em sento molt més catalana que espanyola i ja està, però dir això aquí és un problema. A Mèxic, en canvi, diuen: “Pobre México tan cerca de los Estados Unidos y tan lejos de Dios”. El país necessita que es parli bé del país i que la gent faci coses.

Tornem al llibre. Sembla que parla dels somnis i les il·lusions d’un home. En Cantolla és en Cantolla o en Cantolla som tots?

És com l’Oriol Montoriol, però sobre l’aigua. De la mateixa època, en Cantolla allà i en Montoriol aquí. El que es va inventar en Montoriol és al·lucinant, perquè respirar sota l’aigua té collons. I ho va fer per ajudar els pescadors de coral de Cadaqués, com el Cantolla, que volia ajudar Mèxic. En Cantolla és algú que vol fer una cosa malgrat tot, i això és el que fa un novel·lista: ha de tenir una fe i una tossuderia sense límits.

Que calen més Cantollas pel món segur, oi?

Sí, de fet n’hi ha molts, el que passa és que no els veiem com el Cantolla. Un senyor que avui aixeca 300 persones i les fot en una càpsula de ferro i les deixa a Nova York al cap de 8 hores, ha de tenir molta imaginació per fer una cosa així. I en canvi ens sembla un senyor avorrit, amb corbata, d’una empresa aeronàutica. Però en realitat té molta imaginació. A mi m’agraden molt els transports i m’agrada molt l’urbanisme, la gent que imagina una cosa i la fa. Em sembla al·lucinant creuar un lloc a través d’un pont. O foradar una muntanya i entrar-hi. L’art és com això, però amb admiració constant.

A en Cantolla, a quin pont l’has anat a buscar?

Hi ha un llibre molt maco del mexicà Fabrizio Mejía Madrid, que és el cronista jove de la ciutat de Mèxic. Al llibre Hombre al agua al final diu: “Tengo un aeronauta del siglo XIX que descubrió como irse de aquí”. La frase és meravellosa: voler marxar però sense acabar de marxar. Al cap d’un temps, va arribar el Dia de Morts, que a Mèxic se celebra de maneres molt diverses. Una d’elles és fer ‘globus de Cantolla’, que consisteix en un globus de paper on poses una espelma petiteta perquè pugi cap al cel, i li envies al teu avi, al teu amic... I hi havia un nen llançant-ne un. M’hi vaig apropar i li vaig dir “¿Esto es un globo de Cantolla?”. I em va dir: “Sí, señorita”. “Sabes qué es Cantolla?”. “Sí, como no, un pueblo de la China”. És una frase preciosa, perquè pensava en Cambodja. Tothom els utilitza però no saben qui és, no té ni un carrer... Esperem que hi hagi una manifestació i s’aconsegueixi. Quan aconseguim que la Diagonal es digui Lázaro Cárdenas, anirem a pel Cantolla.

Entrevista publicada al Benzina de novembre de 2007, per Ester Pino

El contagi del calfred

La trajectòria de Jordi Coca és llarga, molt llarga, i generalment les seves obres estan força emparentades; però podrien separar-se en dos discursos: un de més conservador, amb uns alt ingredient històric i autobiogràfic al darrere, i un altre amb uns objectius més experimentals que treballen la introspecció en el personatge. La noia del ball, l’última novel·la de totes, beu remotament més del primer que del segon. Si a Mal de lluna una dona jove i lliure topava amb la quotidianitat del dia a dia, el remordiment i la pèrdua de sentit vital, ara a La noia del ball una dona –la mare del protagonista de Sota la pols, on Coca va tractar la figura kafkiana i dictatorial del pare– fa un monòleg “exterior” per explicar-li al seu fill la vida que ella ha patit des del naixement fins als primers anys de postguerra. Amb un estil planer i proper, la mare reconstrueix la seva identitat a través del passat, des de la seva infància a Menorca al costat de la seva germana, l’àvia i les tietes, uns records feliços que no ha viscut mai més d’ençà que va tornar amb el seu pare a Barcelona, fins a l’estroncament posterior al seu matrimoni. Li sembla –i el lector ho corrobora– que quan es va casar tot li va començar a venir mal dades: el seu marit, un jove treballador barceloní d’ideologia anarquista, ja des del començament es presenta com un home intolerant i possessiu, i a mida que passa el temps la violència va augmentant fins que l’insult i el maltractament físic es converteixen, malauradament, en el pa de cada dia. Amputades totes les seves les esperances i il·lusions, que es van quedar congelades per sempre en els balls de l’adolescència –i en les paraules “Buenas tardes, es un placer estar de nuevo con ustedes para ofrecerles nuestra gran selección de bailables...” – la noia del ball treu de si, amb totes les portes tancades, “un nucli molt petit de resistència” que la fa lluitar contra els esdeveniments negatius successius que se li posen al davant: la Guerra Civil, les bombes, els primers morts, l’entrada dels nacionals, la postguerra, la misèria, la fam... Fins que troba la raó per tot aquest sacrifici i entrega completa: el seu fill. La resta de la seva vida, com es desprèn clarament del seu parlament, ha estat ofegada en tinta negra. Tot i que mai es traurà del tot la por, ha continuat lluitant, i ara ho pot explicar des de la distància en tota una vomitada biogràfica on, a més de dibuixar els anys de guerra i postguerra, s’adona que el seu marit ha estat igual o pitjor que qualsevol de l’altre bàndol i que casant-s’hi va cometre el més gran error de la seva vida.

Si calléssim aquí La noia del ball ens podria portar a pensar que el fet que sigui una dona la que parli d’aquells anys no és matèria d’una originalitat per tirar coets, vaja: a Cinco horas con Mario Delibes n’esgota tots els elements. Per això ja tenim la Rodoreda, diríem –que a més aquest any ens sortirà per les orelles!–, i especialment La plaça del diamant, on amb elegància i contundència la de Gràcia passava la tragèdia d’aquells anys pel sedàs de la mirada d’una dona que li tocava viure el que no volia: la desgràcia, l’ofec i la impossibilitat de fugida... En resum: que el discurs pot arribar a cansar per repetició i falta d’innovació en la perspectiva.

Però dins d’aquest tall clàssic Coca ha esmolat el llapis i ha aconseguit una prosa –oral– amb molt de ritme i musicalitat, i una extraordinària fluïdesa, en què despunta per la seva subtilitat. Perquè Coca és el mestre dels silencis, dels detalls per expressar de forma directa i alhora tendra i poètica una emoció, una sensibilitat, un estat d’ànim, tan sols narrant un petit gest subtil. Com a exemple, hi ha un moment en què la noia del ball parla de la seva madrastra quan aquesta última explica la mort de l’avi: “’Lo han reventado por dentro’, va fer, i a mi em va sacsejar un calfred. ‘Dient això no se’l pot estimar’, deia la Neli”. I a aquesta subtilitat tan efectiva, se li’n diu literatura. I no cal demanar res més.

En definitiva, un to excel·lent en el treball d’una prosa que aconsegueix arrodonir una veu potser massa vista però que resulta directa tant en l’emotivitat com en la transmissió de sentits, i que no et deixa aturar la lectura de la seva veu, a la vegada que et contagia la por, la maleïda por d’aquells anys.

Jordi Coca (Barcelona, 1947) va començar a escriure als 14 anys. D’aquesta vocació són fruit, entre altres obres, La japonesa (1992), L’Emperador (1997), Sota la pols (2000), Lena (2002), Cara d’àngel (2004) i Sorres blanques (2006), per les quals ha rebut els premis literaris de més prestigi, com el Josep Pla, el Sant Jordi o el Ciutat de Palma. Home de teatre, durant molts anys va treballar com a professor a l’Institut del Teatre de Barcelona i ha dirigit diverses peces dramatúrgiques. Ha escrit també nombrosos assaigs sobre temes teatrals i literaris. Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el francès i l’anglès. Amb La noia del ball, Jordi Coca ha estat guardonat amb el Premi Carlemany 2007.

Ressenya publicada al Benzina de gener de 2008, per Ester Pino