Claudio Magris - El viatjar infinit

Just després de la publicació de Vostè ja ho entendrà, una deliciosa nouvelle que va descol•locar els lectors magrisians, Edicions de 1984 i Anagrama recuperen L’infinito viaggiare de Magris, del 2005; un compendi i una carpetada a l’autèntic projecte de l’escriptor de Trieste: “Viure, viatjar, escriure”. Que la literatura comença amb la literatura de viatges és una fet que es materialitza amb l’Odissea d’Homer, i és dins mateix on es col·loca Magris per explicar com la literatura és un viatge, una trasllat perpetu, on les imatges es buiden i es tornen a omplir –com les maletes–. Un trasllat on tot flueix, tant l’escriptura sobre el paper com el viatjant en l’espai i el temps, i en l’evolució del jo. Lâchez tout, escrombrava Breton.

Però a El viatjar infinit, Magris no es vol desfer de la identitat individual ni comuna i recull les notes dels viatges, tant literaris com geogràfics, que més l’han copsat (entre el 1981 i el 2004) i que suposen una magnífica introducció a l’univers magrisià, on la seva veu ha analitzat cada pedra o placa que ha trobat pel camí. Un quadern de bitàcola que si bé a Microcosmos o El Danubi recollia les experiències des de la llunyania, i amb la conseqüent teorització i reinvenció, ara les seves notes estan lligades al moment immediat, a l’instant en el viatge i, per tant, a la Història.

Les referències culturals que Magris hi aboca són inesgotables: no en va el seu to positivista torna a buscar la solució als temes fronterers en l’explicació en els seus referents (Goethe, Novalis). Tot viatge traspassa fronteres, i tot viatge suposa utopia i desencant; meravella i por davant del descobriment. Però és en la indagació on es pot arribar al respecte, i en l’espera que apareguin escletxes per on es coli una mica d’aire real; és a dir, és en el coneixement cultural on pot l’objectiu vital, per entendre’s i entendre el seu voltant. I és així com a través del Quixot, per exemple, s’apropa a la realitat espanyola; i ofereix un fris d’Anglaterra, els països nòrdics, Orient i la seva especialitat: la Mittleuropa.

Agustín Fernández Mallo - Carne de píxel

Quart llibre de poesia d’Agustín Fernández Mallo (La Corunya, 1967), resident a Mallorca i llicenciat en Ciències Físiques i capitost de l’estètica afterpop –segons Eloy Fernández Porta– o del que els mitjans de comunicació han designat com a “generació Nocilla” per la força amb què va aparèixer el primer volum del seu projecte narratiu, Nocilla Dream, millor llibre del 2005 segons Quimera. Per si això sona a poc, Fernández Mallo és qui porta la bandera a les lletres espanyoles del concepte “poesia postpoètica”, aquella que inclou en els poemes elements de la ciència o l’art contemporani. L’imaginari de Fernández Mallo és transgressor; subverteix. No en va ha suposat una glopada d’aire fresc, principalment, en la narrativa espanyola actual. Pel que fa a la seva poesia en prosa, traient la part de referències al món del pop –que, com és de suposar, no diuen res de nou– prové d’un imaginari poeticocientificista en la mateixa línia que les seves nocillas, que si bé són complicades d’entrar-hi, alhora resulten molt divertides.

A Carne de píxel dibuixa una ciutat inventada on apareixen un home i una dona en els seus diferents processos de parella, des de l’inici fins la ruptura, a través dels quals el poeta aborda els conceptes d’amor o d’espai. Amb el suport d’un llenguatge a voltes informàtic, el píxel –l’element més mínim que conté el màxim d’informació– esdevé símbol del que li sobrepassa al poeta per la impossibilitat d’entendre’s i explicar-se. La quotidianitat, l’experiència sobre l’amor, la parella, el record i el passat són presentats en petites dosificacions que recullen també els racons més foscos de la filosofia de Bataille o la paraula de l’infern de Manganelli, tot passat per un filtre d’imatges futuristes –“llengua d’aigua”, “ADN postpoètic”...– on el més interessant és l’estil fred i tallant amb què expressa la capacitat d’interiorització i la connexió d’aspectes vitals –que en el fons són els que importen–, com fa en la narrativa, on Fernández Mallo és encara més incisiu.

Jonathan Franzen - Zona (massa) freda

Amb el subtítol Una historia personal l’autor de l’èxit narratiu Las correcciones (2001; en castellà, 2002), que es durà al cinema aviat, traça un viatge per la seva infantesa i pel context nord-americà dels anys 60 i 70. El conservadorisme, la repressió, els hippies i els moviments d’independència configuren el teló de fons d’aquest llibre que, tot i que l’editorial l’ha col·locat en la secció d’assaig, es tracta més aviat d’una autobiografia personal de tints històrics i polítics.

L’obra arrenca en el moment justament posterior a la mort de la mare de Franzen, i en el punt d’inflexió que inclou la venda de la casa materna, la recuperació d’objectes i el trasbals de la memòria, acompanyat d’una crítica al món immobiliari clarament extrapolable. El records familiars grisos i amargs per on l’infant Franzen es movia formen un marc força desesperançat, però que és adobat amb certs tocs d’humor –que li donen al llibre un aire més fresc– relacionats amb la mirada d’infant perdedor de classe mitjana –sobretot davant les noies de l’escola– i de la seva reclusió en la lectura, especialment de còmics. Les tires de Schulz, el pare de Snoopy i Charlie Brown, en són en bona part protagonistes i reflex de la societat de l’època i els conflictes generacionals, costums i digressions que Franzen també explica a través de les seves pròpies estampes adolescents en un grupet a l’institut o en el seu descobriment de Kafka o Thomas Mann.

Cal destacar com a Zona fría Franzen ha abordat la seva introspecció i com ha dut el lector a entendre-la, a ritme lent, pausat, sense agonies ni escarafalls. Però el maneig de la crònica i els mecanismes de l’autobiografia –gènere renovador en els temps que corren– que n’ha fet servir es queden amb la porta mig oberta, i la seva força és més aviat tèbia, prudent i, de vegades, massa fluixa. S’ha posat a escriure donant-li voltes als seus fantasmes, però ho ha fet sense nervi. A Franzen, “considerat un dels millors joves novel·listes nord-americans” per la revista Granta, li falta jugar-se-la.

El mal sóc jo!

Fa ja força mesos que Sebastià Alzamora va publicar ‘Nit de l’ànima’, una hipèrbole desmesurada que es pregunta per l’origen del mal en l’ésser humà a través d’un personatge que ha venut la seva ànima al diable i que un bon dia perd el seu –grandiós– membre. No ens preguntarem si la realitat supera la ficció... Però hi ha més coses. I molt ben escrites.

Al principi de la novel·la, el protagonista, una mena de Faust passat de voltes, veu com després d’una fel·lació de trenta pàgines el seu glande se li desenganxa del cos i li queda una obertura que deixa anar una llum blava fosforescent. En la recerca del seu membre, el personatge s’anirà enfrontant a les seves pors, els seus pares, a les dones i al seu editor –a qui precisament ha venut la seva ànima, o la polla?– dins d’un món de disbauxa i desmesura, sexe desfasat i drogues a dojo dins d’un carnaval presidit per una mirada inquisidora, la d’un déu que ho mira tot rient. Ara bé, la rialla espanta una bona estona.

De manera suau, tranquil·la i serena, Sebastià Alzamora ens rep al seu despatx. Què ens depararà? Sobre la taula veiem dues piles altes de CDs, però el que sona és Johny Cash. Esperem que ens ajudi a redimir-nos dels pecats...

Nit de l’ànima sembla una continuació de Dogmàtica imparable, el text que va escriure conjuntament amb Manel Forcano i Hèctor López Bofill, en el sentit de la provocació representada dins d’un món apocalíptic. La primera frase del llibre és: “Us dono gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla”. T’han escridassat molt pel carrer?

[Riu] No, de moment no. Les reaccions de moment són bones, clar que són gent que està entorn meu. Com a màxim de sorpresa, però qui més qui menys ha rigut, que és el que a mi em tranquil·litza. És una novel·la que si el lector hi sintonitza pot riure bastant. Ara bé, és un humor grotesc, esperpèntic, sarcàstic, i està basat sobretot en la hipèrbole, en l’exageració. La novel·la és una mena de gran guinyol, i si un entén aquesta clau i se sent mínimament còmode, doncs ja n’estic content. I que alguna clatellada caigui ja m’ho espero. De fet, algunes a càrrec d’alguns personatges del nostre món literari les podria escriure jo ara mateix [riu] perquè ja sé per on aniran. Això forma part de l’ofici...

El primer que sorprèn del llibre és l’explosió més visual i carnavalesca, on sembles recollir l’onirisme i l’humor delirant de David Lynch, que al darrere et permet presentar un personatge increïblement miserable.

Ho és. D’alguna manera vaig pensar que l’humor era el que podia contrapesar el contingut fosc de l’obra, que tracta sobre el mal. El mal vist des d’un plantejament que és el següent: tendim a pensar que el mal és una cosa que li fan als altres, o que els altres ens ho fan a nosaltres. Però què passa si el mal està dins teu? Crec que el mal forma part de la naturalesa humana, igual que el bé. Seria allò de donar la volta al Rousseau i al Hobbes: un deia que l’home és naturalment bo, i l’altre que és un ésser malèfic. Les dues coses són certes, el que passa és que del mal no volem parlar mai, com de la mort, com si no tingués res a veure amb nosaltres. El mite de Faust em va anar molt bé per tractar-ho, el personatge que entrega l’ànima al diable a canvi d’alguna cosa –que jo crec que metafòricament tots ho hem fet a la nostra vida i per això Faust és un mite que ha continuat vigent–. Què passa si el Diable no és un altre, sinó que ets tu mateix? Aquesta és la pregunta que dóna sentit a Nit de l’anima. I un no es posa a parlar del mal perquè sí, sinó perquè te l’has trobat. He viscut situacions que m’han semblat manifestacions del mal i he tingut reaccions meves que m’han acollonit, sincerament. Per això dic que és una novel·la que surt dels meus malsons, no només dels que somnio sinó els que han passat. Efectivament, el rerefons i l’origen de la novel·la és força amarg i negre. I d’aquí el to de gran guinyol. Em fa especial il·lusió que esmentis David Lynch perquè és un dels mus referents.

La rialla que es desprèn del llibre recorda a la que provoquen els personatges de Twin Peaks, deliri i estranya naturalitat dins la tragèdia.

Precisament, mentre escrivia la novel·la la vaig tornar a mirar sencera i la vaig tornar a trobar genial. És una història sobre el mal i un poble on ha passat una cosa aïllada, i el personatge que arriba per investigar-ho descobreix que no ha estat només un crim sinó que tot el poble està podrit. Mirar Inland Empire, també de Lynch, em va ajudar molt. Estava molt dubtós, s’acostava molt al final de la novel·la i no sabia per on anar. Evidentment no vull comparar el meu pobre talent amb el de David Lynch, però sí que vaig notar que no se me n’anava tan l’olla al veure que el plantejament d’on jo he partit no és tan diferent.

Hi ha moltes pel·lícules i referents, com el Saló del Passolini, que és terrorífica. O La nit del caçador, de Charles Laughton. Però tot això vull equilibrar-ho amb humor. Per això la cita de Valle-Inclán que obre el llibre, extreta d’Águila de Blasón, on un cavaller que va de nit pel bosc en el seu cavall es troba una processó de morts que comença a cridar-lo que vingui, que s’apropi, i al que ell contesta: “¿Quién me habla? ¿Sois voces del otro mundo? ¿Sois almas en pena, o sois hijos de puta?”. Aquest és el to d’esperpent que li volia donar a la novel·la, i el gran mestre n’és Valle-Inclán.

¿Hi ha redempció o possibilitat d’anar pel bon camí?

En aquest personatge no. És el revers d’un personatge de l’anterior novel·la, La pell i la princesa, on s’explicava la història d’un que arribava a construir-se una identitat i acabava redimint-se a través de la cultura i l’amor. El protagonista de Nit de l’ànima parteix d’una identitat construïda, retorçuda i desagradable, que va fent un procés de degradació cada vegada més accentuat per acabar descobrint que el seu si és el mal. Les dues noies amb qui té relacions, la Virgínia i la Diotima, podrien donar possibilitat d’amor, però no prospera perquè ell no ho permet. No va cap a la redempció, ell va cap a aprofundir en la seva maldat.

Aquesta maleficència tractada amb bogeria està molt aprovada en els clàssics. El gran exemple seria l’al·legoria del Peer Gynt d’Ibsen. I en l’actualitat sembla que ja és general en el teatre d’aquí (Rigola, Bieito). Però si apareix en literatura, i en català!, la gent arrufa el nas davant el desfasament. Creus que no s’ha tractat prou?

Més que desfasament, sóc partidari de reivindicar la imaginació. La literatura catalana del XX i del XXI és excessivament recelosa cap a la imaginació i té massa tirada per la crònica, el testimoni i les coses que estan enganxades a la realitat. Fa temps que ja hauríem de saber que la realitat és molt més del que ens passa des que ens aixequem fins que anem a dormir al dia a dia. La realitat també comprèn allò que desitges, allò que somies, allò que tems... tota aquella part de tu que funciona al marge del teu control racional. Tot això ja hi és a la realitat. La imaginació forma part de la realitat, sinó seria inimaginable. Se segueix allò que deia el Pla que “per llegir novel·les a partir dels 40 s’ha de ser un cretí i per escriure-les ja directament una mala persona”. [Riu] Bé, per mi en Pla és un escriptor sensacional però sí que hi ha hagut sempre aquest menyspreu i, a veure, dins la imaginació també hi ha l’exageració, la carnavalada, allò grotesc. I aquí les ratlles de coca tenen una intenció paròdica dins un d’una discussió catòlica en un context extrem. És anar a buscar una altra manera de veure una altra realitat.

Sempre em diuen allò de “tu el que vols és provocar”. Provocar en el sentit de fer enfadar algú o ferir-lo en les seves conviccions, no, prometo que no. Ara bé, sí que m’agradaria provocar un estímul que no sigui el més previsible. Portar-te a mirar les coses d’una manera que no tenies prevista, i la literatura és una de les grans coses que ens ho pot oferir. Com a lector m’agrada que se m’ofereixi una visió del món que no tenia prevista.

Se li dóna tanta serietat a la literatura que sembla que la literatura no pugui fer aquestes coses...

Exacte, sembla que només s’hagi de limitar a demanar testimoni d’una sèrie de processos vitals i socials: les parelles que es trenquen, el fàstic del dia a dia, la decepció de la vida humana... no sé, aquestes coses que es matxaquen constantment. ¿No es cansa la gent de llegir sobre parelles que no se suporten i que fa mil anys que no follen? No sé, jo personalment crec que és necessària la biodiversitat i més en una literatura que no és que sigui petita –d’aquest tòpic de petita, ja n’estic fart– però sí que està en una situació que no és la més sòlida possible. Una de les coses que pot solidificar-la és donar ales a les diferents propostes i a una diversitat interna.

Aquest món apocalíptic que ja vas dibuixar a algun poema d’Apoteosi del cercle sembla que comença a ser indestriable de la teva poètica. O inclou també l’esperança?

Sí, sempre. Aquí hi ha poqueta, per no dir gens [riu]. És el llibre més asfixiant que m’ha sortit, però com a mínim hi ha l’humor, la possibilitat de riure’ns de les pors. La novel·la és conseqüència d’una sèrie de malsons i funciona com a tal. Les coses no passen per una relació causa-efecte: a la gent no li cauen els collons a terra i surten corrent, això ja ho sé; però un malson passa perquè passen les coses que ens fan por i les coses que no ens agraden. La manera de combatre’ls és excusar-los i riure-te’n. Poder-nos-en fotre, perquè sinó aniríem de cap a la desesperació.

I l’esperança en aquest cas –se m’acaba d’acudir– no està en el personatge o en la història sinó en el tractament del personatge i la història. Ja tinc la idea de la pròxima i provaré que hi passi més l’aire, diguéssim...

Que sembla que no serà tan dura. Tractarà sobre la història de l’home que vola –que és la novel·la que vol escriure el Faust a Nit de l’ànima–. Una història que li fa especial il·lusió, i que va passar al seu poble, a Llucmajor (Mallorca), a començaments del segle XX: es veu que a un pagès se li va ficar entre cella i cella fer una màquina voladora, i va fer una trasto que volava com les gallines mentre que la gent del poble se’n fotia. No fa gaire Lolita Bosch parlava de les il·lusions de volar d’un home (i d’aixecar Mèxic): en Cantolla. Ara, en Sebastià Alzamora vol apuntalar una altra cosa: el fracàs d’un pobre somniador que, a més de fracassat, l’estoven. Una altra cara on rialla i foscor fan una ganyota estranya.

Ressenya publicada al Benzina de gener de 2008.

Set de mal

El 1948, quan Márai va agafar el tren que sortia d’Hongria i l’enviava a l’exili, va comprendre que “era lliure per primer cop” i començava “a tenir por”, diu a ¡Tierra, tierra!, el gran monument a la memòria budapestina on relata els últims moments a la capital hongaresa i la invasió soviètica. Durant els anys anteriors però Márai s’havia anat convertint en ‘l’escriptor hongarès’ conscient de la crisi de Viena i de l’entrada de les forces devastadores; una visió –com Joseph Roth, com Stefan Zweig– que el llançava a l’atemporalitat i que, des de la més gran malenconia, rememorava la seva llengua i cultura.

El fenomen Márai és un trajecte perpetu on l’escriptor es configura a si mateix i on tota l’obra arrenca del mateix tronc. En aquest sentit a L’estranya (del 1934) traça un viatge que li permet la mirada des dels afores i que el lliga tant amb la cultura centreeuropa com amb l’estrangera (i neoparisina!) del seu protagonista: Viktor Askenasi, nascut a Moràvia, antiga Txecoslovàquia. Askenasi és un catedràtic de cultura clàssica, un intel·lectual reconegut que està de creuer pel bressol de la Mediterrània en un trajecte que des dels inicis atempta amb un renaixement mortal. D’aspecte misteriós, és objecte, per una banda, de curiositat dins del seu entorn, en una mirada tan kafkiana al clatell que fa mal –Márai va ser un dels primers crítics de Kafka–, i per l’altre costat és motiu de crítica, de la xafarderia tan proustiana de la primera part del XX i de l’esperit burgès en què encasellaran més endavant els soviètics el mateix Márai. Durant el trajecte, i des de la veu interior d’Askenasi, poc a poc se’n revelen els secrets passats que l’han portat al viatge catàrtic que tot just comença: després d’un llarg matrimoni amb Anne, “la dona coneguda”, en un arravatament total Askenasi la va plantar per començar una relació amb Eliz, una cabaretera d’orígens sospitosos amb qui ha exhaurit les falses esperances de “la dona desconeguda” i la passió del cos. Després del trasbals pel canvi vital Askenasi ha entrat en un bloqueig que ha fet desaparèixer qualsevol rastre de l’home intel·lectual i respectat que era. D’allò només en quedarà el record soterrat per l’ànsia de trobar el sentit de la vida més palpable.

Fins aquí tindríem les turbulències d’un home madur i els seus problemes de faldilles (sempre tractats, i mai banalitzats, a les novel·les de Márai). Però la cosa continua. L’estranyesa és el que vertebra el llibre: el protagonista és estrany, com ho són el seu medi, la seva dona, l’amant, la mirada que li dirigeix l’entorn, el viatge i el seu final: la festa de la fi de l’univers on el pes de l’existència cau sobre Askenasi. Durant 40 anys s’ha dedicat –com Márai– a fer d’intèrpret, a traduir les paraules de Déu i la humanitat “a la llengua de la vida”. Però ara és impossible, “les paraules fallen, són grolleres i imperfectes, en res no recorden les originals”, i Askenasi enceta la degradació més fulminant: si per un moment en la segona part de les cinc de l’obra el protagonista ha caigut en el ridícul més insalvable per amor –com el professor bavejant per la Dietrich de L’àngel blau–, o en la decrepitud de Von Aschembach a La mort a Venècia, l’arribada d’Askenasi a un port que s’intueix grec el conduirà a practicar el mal com a camí de recerca de la veritat. És el descens pels graons de la desaparició de qualsevol vestigi humà en una baixada infernal que Askenasi veu com la sortida de la caverna. És la mirada, en definitiva, d’un malalt capaç de cometre un assassinat que és tots els assassinats i entaular un diàleg retòric entre ell i Déu, Askenasi i el món; el nihilisme vs. la fe.

És indubtable la força de la literatura de Márai. En tots els seus llibres tant els aspectes quotidians com els més existencials van a cavall de la subtilitat, la síntesi i, sobretot, l’elegància d’una prosa que es presenta brillant, que conjuga la finesa amb les situacions més angoixants i torbadores, que ara bateguen en Askenasi. Una prosa que obre capes i capes de significat que graviten entorn d’un centre i dins d’una estructura invencible; la de les obres mestres de la literatura universal.

L’estranya és una novel·la rodona que té lloc en la línia de la literatura de Kafka i de Thomas Mann i confirma el seu autor dins la tríade de la literatura de l’angoixa, la que indaga en els terrenys més escabrosos de l’home, més que no pas en la mediatitzada ‘literatura de la nostàlgia’ que ha soterrat el pes de la literatura de la malenconia –sigui per estratègia comercial, sigui per voluntat d’amagar–. El món retratat per Márai evidencia la comprensió del passat i la recuperació de la memòria, però és un món trencat –i mai dolç–, que acaba amb el “somriure irònic i cruel” d’un boig, insalvable. Aviam qui ho digereix.

Sándor Márai va véixer l’any 1900 a Kassa, una petita ciutat hongaresa que avui pertany a Eslovàquia. Va dur una vida d’escriptor d’èxit a Budapest i amb la seva ploma intel·ligent va mirar de lluitar contra les dictadures feixista i leninista. L’any 1948 es va haver d’exiliar primer a Suïssa i després a Itàlia. Finalment va emigrar als Estats Units, primer a Nova York i després a Califòrnia, on es va suïcidar el 1989. Entre les novel·les publicades en català cal destacar L’última trobada, La història d’Eszter, Divorci a Buda, L’amant de Bolzano i La germana, totes a Empúries, i La dona justa, recentment editada per labutxaca. En castellà la seva obra l’ha recuperat l’editorial Salamandra.

(Ressenya publicada al Benzina d'abril de 2008).

Cap on mira el stlanik

Com camina un home per la neu? “El treball més dur és per al primer, i quan a aquest se li esgoten les forces, el reemplaça un altre, del mateix quintet de cap. D’entre els que regeixen les passes del primer, cadascun d’ells, fins i tot el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar un tros de capa nevada i no alguna altra petjada. Després vindran els tractors i els cavalls. I sobre els tractors i els cavalls no viatgen els escriptors, sinó els lectors”. Amb aquestes paraules obre Varlam Shalamov els seus relats de Kolimà. Després d’haver passat tres anys als Urals a treballs forçats per publicar el testament de Lenin, on el líder soviètic avisava de la perillositat d’Stalin, anys més tard, durant les “neteges” stalinistes, fou arrestat novament acusat d’”activitats trotskistes contrarevolucionàries” i enviat al camp siberià de Kolimà, “la terra de la mort blanca”, on cada any morien de gana, fred i esgotament el 35% dels presoners. Després de més d’una dècada d’horror, Shalamov va aconseguir sortir el 1953, el mateix any que l’altre gran testimoni del gulag, Alexander Solzhenitsin. Els contes de Kolimà van ser escrits amb posterioritat, i des de la convicció que cal oblidar l’horror però que és impossible no explicar-lo, l’experiència de Shalamov es va aplegar en sis volums que són testimoni imprescindible i alhora una de les més altes creacions de la literatura russa.

Relatos de Kolimá n’és el primer, i està en la línia d’Un dia en la vida d’Ivan Denisovich en tant que descriu a base de cops la cara més negra del dolor i el dia a dia del gulag. Però si el protagonista de Solzhenitsin encara distingia entre el bé i el mal per antagonisme al seu entorn, l’enfilall de personatges de Shalàmov no: són éssers d’una altra planeta, autòmats que han perdut qualsevol aire de tipus humà, i que es mouen en la intempèrie constant de l’engany, la fam, el fred, la brutalitat i la mort. No són ni herois ni víctimes; són homes posats al límit més extrem. Si Dostoievski plorava davant el racionalisme de Hegel volent creure –i autoenganyant-se- que el camp siberià el portaria a la redempció, Shalamov només considera cada minut al camp com un minut ple de verí, i on només queda una cosa: la supervivència d’avui; demà (Déu ja no existeix) ja es veurà… Mentrestant, l’home es troba a la taigà, en la més pura selva, i ha d’esmolar la seva lucidesa perquè cada minut enverinat passi de la forma menys terrible possible fent qualsevol cosa per aconseguir una mica d’abric o menjar, en un ambient de -50º, de gargalls que es congelen només tocar l’aire, d’escorbut, de pus i de treball continu sense dormir. Els personatges de Shalamov han vomitat tant que el que vingui després els és igual: com passa amb Vaska Denísov, el lladre de porcs, que per un moment se li il·lumina la cara menjant un pernil congelat a dentades minuts abans que el tanquin o –potser millor– el matin. És en el dolor més inhumà que l’estil de Shalamov, d’una economia exigent, increïblement rigorosa, s’expressa amb una objectivitat tan brutal que amputa als fets narrats la capacitat d’extraordinaris. A tots el relats no succeeix res que no sigui el pa de cada dia, que no hagi ocorregut abans i que continuarà ocorrent l’endemà, un present i un futur que clamen per l’absència dels conceptes amor, amistat o misericòrdia; la qual cosa demana d’una llengua descarnada, tallant, crua, sense barroquisme, perquè el camp fa això: despullar l’home de la seva part humana i del teatre de la paraula. Per a què serveix ja? Els mots de Shalamov són els que es fan servir al camp, però la seva senzillesa abrupta, directa, sense màscares, quasi primitiva, té més vida i més força que mai. Alhora la qualitat poètica de Shalamov sobreïx a través d’unes imatges tan efectives que fan brotar la poesia enmig de la sequedat de l’horror, com la fulla de l’stlanik, una planta que surt només en primavera però que si a l’hivern se li deixa una estufa al costat, comença a créixer mirant cap a la calor. Això mateix fan els presos del camp: renéixer quan veuen l’oportunitat, ni que sigui per uns segons, de salvar-se. Com van sobreviure els genis de Platónov i Mandelstam –i tants d’altres intel·lectuals- enmig de l’hampa del gulag, fent de conta-contes per als criminals més salvatges de la terra russa. Com l’stlanik, miren cap on queda un petit raig de vida, mentre la veu de Shalamov fa la feina bruta, aplanant el camí al lector, perquè pugui empassar-se unes coses que “l’home no ha de saber, no ha de veure, que si les ha vistes, més li valdria morir”. Imprescindible.

Varlam Tikhonovich Shalamov va néixer a Vologda el 18 de juny (1 de juliol) de 1907. Va començar la seva activitat literària al 1932, després de tres anys de treballs forçats. Però van ser els anys al camp siberià els que van convertir-se en el material de la seva obra narrativa, la immensa majoria escrita entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Al 1978 va aparèixer la primera edició en rus dels relats de Kolimà. Va morir el 1982 en un geriàtric per a malalts mentals. L’editorial Minúscula anirà publicant els sis volums que composen el cicle de Kolimà: Relatos de Kolimá, La orilla izquierda, El artista de la pala, Crónicas del mundo criminal, La resurrección del alerce i La manopla o RK-2.

(Ressenya apareguda al Benzina de febrer).

Un martini sec, amb molts glaçons

Sam Abrams, en la introducció que va fer-li per a La corda del gronxador, afirmava que la veu poètica de Llavina havia tornat a sortir, i que ja feia temps que s’estava madurant per brotar, com si d’una planta es tractés, ja que Llavina havia estat sempre, en el fons, un poeta. Si en aquest sentit La corda del gronxador suposava un pas endavant en la seva carrera poètica, que ha seguit amb el recent Diari d’un setembrista, amb Ningú ha escombrat les fulles, Llavina ha fet un altre pas, ara, en el camp de la narració.

Aquest llibre està format per 18 relats que tracten de relacions de parella –suposadament felices– on comencen a aparèixer fongs o carn florida (Carn de ren); de la incomunicació de parelles que ja no es fan l’amor (a Rascle); de la poca solvència humana i la sequedat malaltissa de l’adult, davant la vitalitat –a voltes perversa, però sempre envejable– dels nens (Els orfes del món, La boca de la balena); del suïcidi, la família i la intimitat (en un dels més importants, El segell, de regust kafkià); del sexe i la seva olor (L’olor); de l’amargor del record i la duresa amb què corca (El viatge de noces); de la mort (Cap de mort) i, en definitiva, de com n’és de bèstia, la vida. Tot d’una manera crua, elegant i serena alhora.

Llavina ha deixat enrere la prosa barroquitzant de Nitrato de Chile i ha conservat l’autoexigència lèxica per esmerçar-se en uns contes hel·lenístics per l’estil acurat que ha quedat, més que no pas pel classicisme. La llengua surt de la quotidiana, i menysté floritures, però adopta vocables frescos. Sempre atent en tot moment al petit detall, sense recargolaments, amb agilitat, per a la correcta descripció de les coses (d’aquí l’apol·linitat de l’obra), la veu de Llavina entra en una relació directa amb els objectes que –a mode de fal·làcia patètica– reben l’impacte sentimental de cada personatge. És en aquesta mirada detallista que surt la veu de la carnalitat llaviniana.

En la majoria de narracions, generalment monòlegs interiors dels protagonistes, hi ha incloses referències al pop (Morrissey, Elliot Smith, Mojave 3) o d’altres d’un àmbit més sofisticat, emmascarades (Bauçà, Ferrater). Però el que en el fons es pretén abordar és un grup social adinerat clarament extrapol·lable a altres espais i, fins i tot, moments. Com Cheever i la seva mirada impressionada i dolguda alhora davant l’american way life, la veu d’aquests contes repassa joves que juguen a tenis, fan sexe i es buiden de líquid, en la més pura innocència vital, on també quallarà la recança davant la impossibilitat de la felicitat.

A banda dels contes malenconiosos, hi ha d’altres en què hi entren el deliri o el somni, en un gir més ficcional, com El senyor Raburé i les bessones, on un amant veu doble la dona amb qui està, o Ull de tigre, on el narrador veu com una formiga intenta entrar dins la boca de la seva estimada, malalta, a punt de morir. Són girs d’arrel kafkiana, d’ambient xafogós, on els protagonistes topen amb situacions que els posen davant de la part més aspra de la vida, de manera que es trobin perduts o obstaculitzats i topin amb com n’és d’impossible la salvació. El que era apol·línic és atacat ara per un escurçó que estreny els budells dels personatges, que es cargolen i sanglotegen com els rics de totes les tragèdies de la literatura universal. En Llavina, però, els finals no són de grans gestos operístics, sinó més aviat subtils, on “ningú ha escombrat les fulles caigudes”, que són el record que ens percut.

Llavina coneix les tècniques literàries, les domina en el ritme pausat, en la creació de l’ambient i amb el lèxic. I en la glopada seca i glaçadora que provoquen després de cada lectura, que deixa un sabor amargant. Els seus contes són durs, duríssims. John Cheever anotava als seus diaris que era dels qui llegia els grans escriptors del dolor –Kerouac, Fitzgerald– amb una copa de whiskey a la mà mentre li vessaven les llàgrimes per la cara. “Les metàfores de vegades descriuen la realitat amb molta lucidesa”, diu Llavina; la de la bona literatura, esclar.

Jordi Llavina (Gelida, 1968) és escriptor, poeta i crític literari. La seva obra inclou narrativa breu (La capa d’ozó, el 1999, i Dies de Galícia, el 2001), les novel·les La matèria del temps (1994), La mà tallada (1999) i Nitrato de Xile (2001, Premi Josep Pla) i els poemaris La corda del gronxador (Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2006) i Diari d’un setembrista ((Premi Alfons el Magnànim de València 2007). Durant diversos anys, va presentar i dirigir el programa literari Fum d’estampa a Catalunya Ràdio. Actualment escriu al suplement literari de La Vanguardia i presenta el programa televisiu El book insígnia junt amb Gaspar Hernández.

Ressenya apareguda al Benzina de gener.