Lectura amb vertigen

Per fi l’obra de Patrick Modiano comença a ser valorada a casa nostra. Recentment s’ha editat el seu penúltim llibre, ‘Un pedigrí’, que ha entusiasmat un bon grapat de lectors. Anagrama vol continuar amb la publicació de la seva obra i justament a França acaben de llegir el seu últim llibre, ‘Dans le café de la jeunesse’. Fa més d’un quart de segle que Modiano està dins el pedestal de la narrativa francesa. Ara, el públic podrà entrar en el vertigen que provoca la seva lectura. (Text: Ester Pino)

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais
(Lletra: Jacques Prévert. Música: Joseph Kosma)

Què és el que queda de la vida d’un home? Segons Modiano, els records; uns records que es van fent cada cop més vagues fins arribar a l’extinció. Què queda, però, de la vida d’un home que vol oblidar? La veu que parla des del subsòl. Als 24 anys, ja afirma en la seva segona novel·la, La ronde de niut: “Dono al meu biògraf permís perquè m’anomeni senzillament “un home”, i li desitjo valor. No he pogut allargar ni el meu pas, ni la meva respiració, ni les meves frases. No comprendrà res d’aquesta història. Jo tampoc. Estem en pau”.

És d’aquí d’on neix l’escriptura de Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945). El filòsof Isaiha Berlin va dividir –com han fet tants altres– dos tipus d’autors a partir d’una metàfora, aquest cop animal, i mitjançant un vers d’Arquílog (“La guineu sap moltes coses, però l’eriçó en sap una d’important”) va separar els escriptors en guineus –els pensadors pluralistes que persegueixen molts fins diversos i fins i tot contradictoris– i eriçons –els qui ho relacionen tot amb una única visió central, un únic principi universal i organitzador–. Dels primers, podríem parlar d’Aristòtil, Petrarca o Shakespeare; dels segons, de Plató, Proust, Kafka i Céline. Doncs, bé, Modiano pertany clarament al segon grup, i és que la seva obra es mou sempre dins d’un mateix interval: París i l’ocupació nazi, un context fet de bombes, assassinats, marginats i diner negre; o París i la postguerra, la misèria, la prostitució, els polissons, l’alcohol i la deriva més gran. Un viatge cap al passat amb un únic objectiu vital, que és la reconstrucció de la seva identitat i, per extensió, la d’aquell món que el persegueix com un fantasma, que se li presenta dins d’un marc silenciós amb unes cares difuses, borroses, universals, que continuen retratades i inamovibles. I, malauradament, impossibles d’esborrar.

La seva obra és autobiogràfica, principalment. I també històrica i, fins i tot, té un toc de policíaca. Se li coneixen dues vides: una, la que comença el dia del seu naixement (30 de juliol de 1945) i que s’acaba als 21 anys, quan li contesta en una carta al seu pare, dirigint-s’hi amb la fórmula “El meu estimat senyor”, que ja pot trencar tots els llaços –podrits– que han mantingut i que, d’altra banda, més valia que no haguessin tingut. A partir d’aquella carta, el fill es rebel·la al seu pare (com tants d’altres als 60, però per diferents motius) i comença la segona etapa, la que no ha enterrat ni catapultat: la d’escriptor, sota la tutela de Raymond Queneau. És llavors quan Modiano decideix fer de l’escriptura el seu modus vivendi, alhora que comença a trobar lloc en un cercle –els intel·lectuals i els dilettantes del París dels 50, els 60 i els 70– que també li obriran les portes al cinema i la música. Entre altres col·laboracions, va coescriure amb Louis Malle, l’any 1974, el guió de Lacombe Lucien, i va fer quatre cançons per a François Hardy.

Modiano, el supervivent

La indagació que fa no és arbitrària: des del seu primer llibre, La Place de l’Étoile (1968), l’agressivitat de la qual va fer caure de cul Raymond Queneau, fins a l’últim que coneixem, Un pedigree (2005, recentment publicat per Anagrama), tota la seva obra és una completa recreació de l’època de la Segona Guerra Mundial, o la immediatament posterior. Però no com a crònica –tot i que l’esforç de documentació que ha fet és monumental– sinó com a encarament amb els fantasmes interiors, amb la nebulosa tèrbola que el persegueix i que no el deixa viure en pau.

Modiano busca la seva identitat en aquell temps, a mode de petjades, com l’home de la multitud de Poe, perquè vol saber dels seus pares, de les raons que van malbaratar la vida dels seus orígens i que, per tant, ell com a fill també n’ha rebut les conseqüències. A Rue de Boutiques Obscures (que li va valdre el Gouncourt el 1978), un personatge amnèsic intenta reconstruir la seva vida com un arqueòleg de la memòria amb certes tècniques detectivesques. Que a la seva tercera novel·la, Les Boulevards de ceinture, el protagonista parteixi a la recerca del seu pare no és casual, com tampoc ho és el tractament del retorn als seus pares (Un cirque passe, Fleurs de ruine), l’evocació del germà (Remise de peine) i els anys 60 (Du plus loin de l'oubli, Des inconnues). Més endavant, a Livret de famille construeix una narrativa amb unes claus –les mateixes que a Un pedigree– que pretenen posar lloc als seus antecedents, però alhora amb la intenció de deslliurar-se’n. Modiano el que vol és oblidar, descarregar del pes d’aquells anys, amputar-se la relació sentimental que té amb aquell món i localitzar, mitjançant l’escriptura, el dolor concret per passar pàgina. I el resultat que dóna el text subverteix el pacte autobiogràfic entonat per una veu supervivent, filla d’uns anys dubtosos, que evoca més del que diu i que deixa a pèl uns fets crus que el lector ha de mastegar a dentades. Una cruesa però que no deixa de ser subtil i de presentar més que explicitar, que beu de les tècniques literàries de Alan Robbe-Grillet i el nouveau roman.

El tercer negatiu

El París que descriu Modiano és immòbil, i ha quedat encasellat en el marc que ell en conserva i carrega a l’esquena: en la seva obra són habituals alguns epítoms del món cultural que va tractar, com Boris Vian, Jean Duval o Raymond Queneau; d’altres famosos dels cercles moderns de París, com Kiki Daragane, i una llarga sèrie de dilettantes, marginats i delinqüents que vivien al costat del llarg número de pisos on es va allotjar. “Podria acumular respecte a ells multitud de detalls commovedors però, esgotat, hi renuncio. Coco Lacour, Esmeragda, amb aquests noms ja en teniu prou, com ja tinc prou jo amb la seva presència silenciosa al meu costat” (La ronde de niut).

Dins d’aquesta fantasmagoria Modiano ressuscita la fotografia de la capital francesa, i a les seves pàgines es respira l’aire popular d’un París que ja no existeix i que ara roman a la banlieu, com ha tractat Samuel Benchetrit recentment a Crónicas del asfalto (Benzina nº 22). L’escriptura modianesca té, en aquest sentit, una capacitat visual magnífica. De fet, a Les boulevards de ceinture comença així: “El més gras dels tres és el meu pare. Murraille està inclinat envers ell com per dir-li alguna cosa en veu baixa. Marcheret, de peu en segon terme, esbossa un somriure [...]. Una vella foto, trobada per casualitat, en el fons d’un calaix i a la que traiem el pols”. Contínuament, Modiano s’encara a aquestes fotografies plenes de fantasmes, que reprenen un ambient sòrdid i clandestí, amb l’escriptura, i cada cop la línia que separa el narrador del temps dels seus pares és més borrosa. És com si se superposessin dos negatius per donar lloc a un tercer: l’obra modianesca. Els pols temporals han acabat per fondre’s en la mateixa nebulosa a través d’una estilització del temps, que recupera, també, traces melancòliques de regust més amable, com Les feuilles mortes, cantada, esclar, en la seva millor versió: per Yves Montand i Boris Vian a la trompeta.

Lectura del vertigen

Modiano és autor de trenta obres (mai superiors de 200 pàgines) on ha creat un estil completament recognoscible que l’ha entronitzat en el pedestal de la narrativa francesa. Les seves lectures de joventut, en què passava de Léon Bloy a la literatura eròtica amb una facilitat aterradora, van anar més endavant a per Hemingway, Giono, Pavese, Céline i tants d’altres que han deixat empremta en un estil que –com el de Houellebecq– és uns dels més característics de la literatura francesa actual, pel seu laconisme, les frases curtes i un to sec sense retòrica que talla l’aire. Parla d’un temps congelat i en la narració evita qualsevol tipus de reflexió o de pausa davant el que li esdevé al protagonista-narrador; senzillament dicta, enumera. Aquest intent de fer desaparèixer la cua més intimista, morosa i sentimental de la literatura fa avançar la seva narrativa a cops de destral. La seva veu des del dolor travessa les pàgines volent escapar-se’n, volent oblidar, sense aconseguir-ho. Amb l’escriptura de to directe i despullat més absolut, Modiano transmet una de les desolacions més subtils, però no menys fortes, davant la qual es posa el lector. Aquest cau en un pou, en la lectura. La frase mínima, la més simple, a prop del silenci però també de l’essencial, li provoca un vertigen que li remou les entranyes. El trasllat del seu món a aquestes polaròids literàries en la mínima expressió narrativa no escapa però de la densitat narrativa, en una prosa que ha deixat les floritures de la paraula per a una altra cosa –potser per als poetes– i s’ha quedat en la més amarga estepa lèxica. No cal recrear-s’hi, en el dolor. Amb un bisturí cru ha seleccionat allò que s’ha pogut salvar, que pot ser dir, i ho ha presentat concís, precís i obert pel mig. Com va dir Léon Bloy, el cor de l'home té llocs que encara no existeixen i on es cola el dolor perquè així existeixin. En l’amargor extrema, Modiano declara que el seu dolor no serveix per a res, perquè és “d’aquells amb què ni tan sols es pot fer un poema”.

De la seva copiosa obra, se n’han traduït pocs llibres. En català, el 1985 Columna va llançar-se a la piscina a l’editar Barri perdut, Diumenges d’agost (1986) i, més tard, al 2003, La petita joia, que és l’única que resta disponible; al 1988 Edicions 62 va publicar Una joventut. En castellà, entre els setanta i els vuitanta, Alfaguara va traduir-ne alguns llibres, ja exhaurits. Davant aquest panorama Anagrama ha decidit emprendre l’edició d’algunes obres de Modiano –es desconeix encara quines– i que aviat traurà a la llum la traducció castellana de l’últim llibre, Dans le café de la jeunesse. De moment, gaudeixin d’Un pedigrí, on l’experiment, el projecte autobiogràfic, Modiano el porta al seu límit.

El seu discurs és tan potent i la dissort del narrador és d’una tristesa tan brutal que l’escriptura modianesca aboca el lector al més pur vertigen: “Aniré desgranant aquells anys de nostàlgia, però amb veu precipitada. No tinc la culpa que les paraules se m’amunteguin. He de donar-me pressa o se m’acabarà el valor” (Un pedigree).

Postales de invierno - Ann Beattie

Poc abans que fos convidat a deixar els EUA, John Lennon va declarar: “els 60 ens van donar una visió de la possibilitat d'una resposta, només una visió”. Que el flower power no havia funcionat ja ho sabia la classe mitjana americana, com retrata Ann Beattie en aquesta meravellosa novel·la.

És temps de desencant, de neu i de fred quan coneixem Charles, desesperat per recuperar Laura; la seva germana, que encara no ha traspassat la línia d'ombra; el seu fidel amic, que es troba entre l'atur i l'abúlia; la seva mare boja i el seu padrastre excèntric, acompanyats tots de la música de Dylan, Donovan i molts altres; alguna cosa tenen que els serveix per explicar-se a si mateixos.

Entre la bellesa i la tristesa, en l'estela de Cheever, Fante i Faulkner, és en el narrar el fil del temps de Beattie on apareix incipient l'esperit lo-fi del cinema, la literatura i el còmic underground posteriors. Diàlegs ràpids, menjars precuinats i deriva constant travessen el dia a dia d'uns joves, els dels 70, que ja no ballen però que han de tirar endavant: “Get It while You Can”, hi canta la Joplin al final.

El Hurdy Gurdy Man de Donovan és l'únic que s'atreveix a cantar les cançons d'amor dels seixanta:



Mentre que Bon Bylan, el 1976 (el mateix any que la novel·la!), canta que els temps en el fons no han canviat:

Passió per l'absurd

"Visc perquè les muntanyes no saben riure ni els cucs cantar" E.M. Cioran

Claudio Magris - El viatjar infinit

Just després de la publicació de Vostè ja ho entendrà, una deliciosa nouvelle que va descol•locar els lectors magrisians, Edicions de 1984 i Anagrama recuperen L’infinito viaggiare de Magris, del 2005; un compendi i una carpetada a l’autèntic projecte de l’escriptor de Trieste: “Viure, viatjar, escriure”. Que la literatura comença amb la literatura de viatges és una fet que es materialitza amb l’Odissea d’Homer, i és dins mateix on es col·loca Magris per explicar com la literatura és un viatge, una trasllat perpetu, on les imatges es buiden i es tornen a omplir –com les maletes–. Un trasllat on tot flueix, tant l’escriptura sobre el paper com el viatjant en l’espai i el temps, i en l’evolució del jo. Lâchez tout, escrombrava Breton.

Però a El viatjar infinit, Magris no es vol desfer de la identitat individual ni comuna i recull les notes dels viatges, tant literaris com geogràfics, que més l’han copsat (entre el 1981 i el 2004) i que suposen una magnífica introducció a l’univers magrisià, on la seva veu ha analitzat cada pedra o placa que ha trobat pel camí. Un quadern de bitàcola que si bé a Microcosmos o El Danubi recollia les experiències des de la llunyania, i amb la conseqüent teorització i reinvenció, ara les seves notes estan lligades al moment immediat, a l’instant en el viatge i, per tant, a la Història.

Les referències culturals que Magris hi aboca són inesgotables: no en va el seu to positivista torna a buscar la solució als temes fronterers en l’explicació en els seus referents (Goethe, Novalis). Tot viatge traspassa fronteres, i tot viatge suposa utopia i desencant; meravella i por davant del descobriment. Però és en la indagació on es pot arribar al respecte, i en l’espera que apareguin escletxes per on es coli una mica d’aire real; és a dir, és en el coneixement cultural on pot l’objectiu vital, per entendre’s i entendre el seu voltant. I és així com a través del Quixot, per exemple, s’apropa a la realitat espanyola; i ofereix un fris d’Anglaterra, els països nòrdics, Orient i la seva especialitat: la Mittleuropa.

Agustín Fernández Mallo - Carne de píxel

Quart llibre de poesia d’Agustín Fernández Mallo (La Corunya, 1967), resident a Mallorca i llicenciat en Ciències Físiques i capitost de l’estètica afterpop –segons Eloy Fernández Porta– o del que els mitjans de comunicació han designat com a “generació Nocilla” per la força amb què va aparèixer el primer volum del seu projecte narratiu, Nocilla Dream, millor llibre del 2005 segons Quimera. Per si això sona a poc, Fernández Mallo és qui porta la bandera a les lletres espanyoles del concepte “poesia postpoètica”, aquella que inclou en els poemes elements de la ciència o l’art contemporani. L’imaginari de Fernández Mallo és transgressor; subverteix. No en va ha suposat una glopada d’aire fresc, principalment, en la narrativa espanyola actual. Pel que fa a la seva poesia en prosa, traient la part de referències al món del pop –que, com és de suposar, no diuen res de nou– prové d’un imaginari poeticocientificista en la mateixa línia que les seves nocillas, que si bé són complicades d’entrar-hi, alhora resulten molt divertides.

A Carne de píxel dibuixa una ciutat inventada on apareixen un home i una dona en els seus diferents processos de parella, des de l’inici fins la ruptura, a través dels quals el poeta aborda els conceptes d’amor o d’espai. Amb el suport d’un llenguatge a voltes informàtic, el píxel –l’element més mínim que conté el màxim d’informació– esdevé símbol del que li sobrepassa al poeta per la impossibilitat d’entendre’s i explicar-se. La quotidianitat, l’experiència sobre l’amor, la parella, el record i el passat són presentats en petites dosificacions que recullen també els racons més foscos de la filosofia de Bataille o la paraula de l’infern de Manganelli, tot passat per un filtre d’imatges futuristes –“llengua d’aigua”, “ADN postpoètic”...– on el més interessant és l’estil fred i tallant amb què expressa la capacitat d’interiorització i la connexió d’aspectes vitals –que en el fons són els que importen–, com fa en la narrativa, on Fernández Mallo és encara més incisiu.

Jonathan Franzen - Zona (massa) freda

Amb el subtítol Una historia personal l’autor de l’èxit narratiu Las correcciones (2001; en castellà, 2002), que es durà al cinema aviat, traça un viatge per la seva infantesa i pel context nord-americà dels anys 60 i 70. El conservadorisme, la repressió, els hippies i els moviments d’independència configuren el teló de fons d’aquest llibre que, tot i que l’editorial l’ha col·locat en la secció d’assaig, es tracta més aviat d’una autobiografia personal de tints històrics i polítics.

L’obra arrenca en el moment justament posterior a la mort de la mare de Franzen, i en el punt d’inflexió que inclou la venda de la casa materna, la recuperació d’objectes i el trasbals de la memòria, acompanyat d’una crítica al món immobiliari clarament extrapolable. El records familiars grisos i amargs per on l’infant Franzen es movia formen un marc força desesperançat, però que és adobat amb certs tocs d’humor –que li donen al llibre un aire més fresc– relacionats amb la mirada d’infant perdedor de classe mitjana –sobretot davant les noies de l’escola– i de la seva reclusió en la lectura, especialment de còmics. Les tires de Schulz, el pare de Snoopy i Charlie Brown, en són en bona part protagonistes i reflex de la societat de l’època i els conflictes generacionals, costums i digressions que Franzen també explica a través de les seves pròpies estampes adolescents en un grupet a l’institut o en el seu descobriment de Kafka o Thomas Mann.

Cal destacar com a Zona fría Franzen ha abordat la seva introspecció i com ha dut el lector a entendre-la, a ritme lent, pausat, sense agonies ni escarafalls. Però el maneig de la crònica i els mecanismes de l’autobiografia –gènere renovador en els temps que corren– que n’ha fet servir es queden amb la porta mig oberta, i la seva força és més aviat tèbia, prudent i, de vegades, massa fluixa. S’ha posat a escriure donant-li voltes als seus fantasmes, però ho ha fet sense nervi. A Franzen, “considerat un dels millors joves novel·listes nord-americans” per la revista Granta, li falta jugar-se-la.

El mal sóc jo!

Fa ja força mesos que Sebastià Alzamora va publicar ‘Nit de l’ànima’, una hipèrbole desmesurada que es pregunta per l’origen del mal en l’ésser humà a través d’un personatge que ha venut la seva ànima al diable i que un bon dia perd el seu –grandiós– membre. No ens preguntarem si la realitat supera la ficció... Però hi ha més coses. I molt ben escrites.

Al principi de la novel·la, el protagonista, una mena de Faust passat de voltes, veu com després d’una fel·lació de trenta pàgines el seu glande se li desenganxa del cos i li queda una obertura que deixa anar una llum blava fosforescent. En la recerca del seu membre, el personatge s’anirà enfrontant a les seves pors, els seus pares, a les dones i al seu editor –a qui precisament ha venut la seva ànima, o la polla?– dins d’un món de disbauxa i desmesura, sexe desfasat i drogues a dojo dins d’un carnaval presidit per una mirada inquisidora, la d’un déu que ho mira tot rient. Ara bé, la rialla espanta una bona estona.

De manera suau, tranquil·la i serena, Sebastià Alzamora ens rep al seu despatx. Què ens depararà? Sobre la taula veiem dues piles altes de CDs, però el que sona és Johny Cash. Esperem que ens ajudi a redimir-nos dels pecats...

Nit de l’ànima sembla una continuació de Dogmàtica imparable, el text que va escriure conjuntament amb Manel Forcano i Hèctor López Bofill, en el sentit de la provocació representada dins d’un món apocalíptic. La primera frase del llibre és: “Us dono gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla”. T’han escridassat molt pel carrer?

[Riu] No, de moment no. Les reaccions de moment són bones, clar que són gent que està entorn meu. Com a màxim de sorpresa, però qui més qui menys ha rigut, que és el que a mi em tranquil·litza. És una novel·la que si el lector hi sintonitza pot riure bastant. Ara bé, és un humor grotesc, esperpèntic, sarcàstic, i està basat sobretot en la hipèrbole, en l’exageració. La novel·la és una mena de gran guinyol, i si un entén aquesta clau i se sent mínimament còmode, doncs ja n’estic content. I que alguna clatellada caigui ja m’ho espero. De fet, algunes a càrrec d’alguns personatges del nostre món literari les podria escriure jo ara mateix [riu] perquè ja sé per on aniran. Això forma part de l’ofici...

El primer que sorprèn del llibre és l’explosió més visual i carnavalesca, on sembles recollir l’onirisme i l’humor delirant de David Lynch, que al darrere et permet presentar un personatge increïblement miserable.

Ho és. D’alguna manera vaig pensar que l’humor era el que podia contrapesar el contingut fosc de l’obra, que tracta sobre el mal. El mal vist des d’un plantejament que és el següent: tendim a pensar que el mal és una cosa que li fan als altres, o que els altres ens ho fan a nosaltres. Però què passa si el mal està dins teu? Crec que el mal forma part de la naturalesa humana, igual que el bé. Seria allò de donar la volta al Rousseau i al Hobbes: un deia que l’home és naturalment bo, i l’altre que és un ésser malèfic. Les dues coses són certes, el que passa és que del mal no volem parlar mai, com de la mort, com si no tingués res a veure amb nosaltres. El mite de Faust em va anar molt bé per tractar-ho, el personatge que entrega l’ànima al diable a canvi d’alguna cosa –que jo crec que metafòricament tots ho hem fet a la nostra vida i per això Faust és un mite que ha continuat vigent–. Què passa si el Diable no és un altre, sinó que ets tu mateix? Aquesta és la pregunta que dóna sentit a Nit de l’anima. I un no es posa a parlar del mal perquè sí, sinó perquè te l’has trobat. He viscut situacions que m’han semblat manifestacions del mal i he tingut reaccions meves que m’han acollonit, sincerament. Per això dic que és una novel·la que surt dels meus malsons, no només dels que somnio sinó els que han passat. Efectivament, el rerefons i l’origen de la novel·la és força amarg i negre. I d’aquí el to de gran guinyol. Em fa especial il·lusió que esmentis David Lynch perquè és un dels mus referents.

La rialla que es desprèn del llibre recorda a la que provoquen els personatges de Twin Peaks, deliri i estranya naturalitat dins la tragèdia.

Precisament, mentre escrivia la novel·la la vaig tornar a mirar sencera i la vaig tornar a trobar genial. És una història sobre el mal i un poble on ha passat una cosa aïllada, i el personatge que arriba per investigar-ho descobreix que no ha estat només un crim sinó que tot el poble està podrit. Mirar Inland Empire, també de Lynch, em va ajudar molt. Estava molt dubtós, s’acostava molt al final de la novel·la i no sabia per on anar. Evidentment no vull comparar el meu pobre talent amb el de David Lynch, però sí que vaig notar que no se me n’anava tan l’olla al veure que el plantejament d’on jo he partit no és tan diferent.

Hi ha moltes pel·lícules i referents, com el Saló del Passolini, que és terrorífica. O La nit del caçador, de Charles Laughton. Però tot això vull equilibrar-ho amb humor. Per això la cita de Valle-Inclán que obre el llibre, extreta d’Águila de Blasón, on un cavaller que va de nit pel bosc en el seu cavall es troba una processó de morts que comença a cridar-lo que vingui, que s’apropi, i al que ell contesta: “¿Quién me habla? ¿Sois voces del otro mundo? ¿Sois almas en pena, o sois hijos de puta?”. Aquest és el to d’esperpent que li volia donar a la novel·la, i el gran mestre n’és Valle-Inclán.

¿Hi ha redempció o possibilitat d’anar pel bon camí?

En aquest personatge no. És el revers d’un personatge de l’anterior novel·la, La pell i la princesa, on s’explicava la història d’un que arribava a construir-se una identitat i acabava redimint-se a través de la cultura i l’amor. El protagonista de Nit de l’ànima parteix d’una identitat construïda, retorçuda i desagradable, que va fent un procés de degradació cada vegada més accentuat per acabar descobrint que el seu si és el mal. Les dues noies amb qui té relacions, la Virgínia i la Diotima, podrien donar possibilitat d’amor, però no prospera perquè ell no ho permet. No va cap a la redempció, ell va cap a aprofundir en la seva maldat.

Aquesta maleficència tractada amb bogeria està molt aprovada en els clàssics. El gran exemple seria l’al·legoria del Peer Gynt d’Ibsen. I en l’actualitat sembla que ja és general en el teatre d’aquí (Rigola, Bieito). Però si apareix en literatura, i en català!, la gent arrufa el nas davant el desfasament. Creus que no s’ha tractat prou?

Més que desfasament, sóc partidari de reivindicar la imaginació. La literatura catalana del XX i del XXI és excessivament recelosa cap a la imaginació i té massa tirada per la crònica, el testimoni i les coses que estan enganxades a la realitat. Fa temps que ja hauríem de saber que la realitat és molt més del que ens passa des que ens aixequem fins que anem a dormir al dia a dia. La realitat també comprèn allò que desitges, allò que somies, allò que tems... tota aquella part de tu que funciona al marge del teu control racional. Tot això ja hi és a la realitat. La imaginació forma part de la realitat, sinó seria inimaginable. Se segueix allò que deia el Pla que “per llegir novel·les a partir dels 40 s’ha de ser un cretí i per escriure-les ja directament una mala persona”. [Riu] Bé, per mi en Pla és un escriptor sensacional però sí que hi ha hagut sempre aquest menyspreu i, a veure, dins la imaginació també hi ha l’exageració, la carnavalada, allò grotesc. I aquí les ratlles de coca tenen una intenció paròdica dins un d’una discussió catòlica en un context extrem. És anar a buscar una altra manera de veure una altra realitat.

Sempre em diuen allò de “tu el que vols és provocar”. Provocar en el sentit de fer enfadar algú o ferir-lo en les seves conviccions, no, prometo que no. Ara bé, sí que m’agradaria provocar un estímul que no sigui el més previsible. Portar-te a mirar les coses d’una manera que no tenies prevista, i la literatura és una de les grans coses que ens ho pot oferir. Com a lector m’agrada que se m’ofereixi una visió del món que no tenia prevista.

Se li dóna tanta serietat a la literatura que sembla que la literatura no pugui fer aquestes coses...

Exacte, sembla que només s’hagi de limitar a demanar testimoni d’una sèrie de processos vitals i socials: les parelles que es trenquen, el fàstic del dia a dia, la decepció de la vida humana... no sé, aquestes coses que es matxaquen constantment. ¿No es cansa la gent de llegir sobre parelles que no se suporten i que fa mil anys que no follen? No sé, jo personalment crec que és necessària la biodiversitat i més en una literatura que no és que sigui petita –d’aquest tòpic de petita, ja n’estic fart– però sí que està en una situació que no és la més sòlida possible. Una de les coses que pot solidificar-la és donar ales a les diferents propostes i a una diversitat interna.

Aquest món apocalíptic que ja vas dibuixar a algun poema d’Apoteosi del cercle sembla que comença a ser indestriable de la teva poètica. O inclou també l’esperança?

Sí, sempre. Aquí hi ha poqueta, per no dir gens [riu]. És el llibre més asfixiant que m’ha sortit, però com a mínim hi ha l’humor, la possibilitat de riure’ns de les pors. La novel·la és conseqüència d’una sèrie de malsons i funciona com a tal. Les coses no passen per una relació causa-efecte: a la gent no li cauen els collons a terra i surten corrent, això ja ho sé; però un malson passa perquè passen les coses que ens fan por i les coses que no ens agraden. La manera de combatre’ls és excusar-los i riure-te’n. Poder-nos-en fotre, perquè sinó aniríem de cap a la desesperació.

I l’esperança en aquest cas –se m’acaba d’acudir– no està en el personatge o en la història sinó en el tractament del personatge i la història. Ja tinc la idea de la pròxima i provaré que hi passi més l’aire, diguéssim...

Que sembla que no serà tan dura. Tractarà sobre la història de l’home que vola –que és la novel·la que vol escriure el Faust a Nit de l’ànima–. Una història que li fa especial il·lusió, i que va passar al seu poble, a Llucmajor (Mallorca), a començaments del segle XX: es veu que a un pagès se li va ficar entre cella i cella fer una màquina voladora, i va fer una trasto que volava com les gallines mentre que la gent del poble se’n fotia. No fa gaire Lolita Bosch parlava de les il·lusions de volar d’un home (i d’aixecar Mèxic): en Cantolla. Ara, en Sebastià Alzamora vol apuntalar una altra cosa: el fracàs d’un pobre somniador que, a més de fracassat, l’estoven. Una altra cara on rialla i foscor fan una ganyota estranya.

Ressenya publicada al Benzina de gener de 2008.