De la cera al formigó

A Cera, l’estil de Pairolí continua tenint la marca de qualitat i la minuciositat lèxica de la seva obra anterior, ara però en un camí de denúncia on fa un retrat de la societat catalana i en critica el mal ús del poder, a través del pas del temps. L’acció se centra en els anys seixanta, en un marc on el franquisme ja havia madurat i els militars movien els fils de la societat –no sense l’ajuda, esclar, de l’Església–, i en una ciutat de la Catalunya interior que podria ser qualsevol ciutat. Pairolí s’ha apartat de costumismes dels habitants d’una ciutat moderna en concret per arribar al seu objectiu. La seva denúncia, però, ha estat molt més xocant amb la tècnica narrativa de la novel·la, a primera vista clàssica, però clarament moderna de fons. L’obra es divideix en tres parts: amb la primera, la novel·la s’inicia amb l’enterrament del bisbe d’una ciutat catalana, episcopal i catòlica. En la processó del funeral Pairolí narra a partir d’una veu suposadament infantil de manera sorprenent tots els passos del seguici, com si ho fes amb el travelling d’una camèra cinematogràfica, i sobretot tots els estaments que s’hi congreguen: el Generalíssim, els capatassos del règim, la Guàrdia Civil, l’exèrcit, els capellans i la burgesia. L’aparició dels nous empresaris al costat de les sotanes és el que marca el canvi a nivell econòmic i social de l’Espanya d’aquell temps, on els camperols són els últims peons de la processó i, per extensió, de l’escala social, constantment en un ambient asfixiant, respirat per un col·lectiu que va caminant, cadascú a la seva manera, uns coixos, d’altres encorbatats i amb ulleres de sol, darrere del fèretre. La demora proustiana i la lentitud van a cavall d’una prosa minuciosa, que es delecta en la selecció de les paraules i en el forjament d’un ritme pausat però profund, com el dringar de les campanes.

Aquest és el marc de la segona part –i el nucli dur– de Cera, que tracta la història de la família Castells, els propietaris de la cereria del poble. Una família ben vista –al seu local només hi va gent de Déu– amb un negoci que si bé no és un enriquiment ni un pou d’or, bé que els permet portar una vida folgada. Els Castells són el pare i la mare, ja grans, i els dos germans adults, Hermínia i Agustí. Tot funciona com ha d’anar fins el dia que Agustí arriba a casa amb una notícia: es casa. En aquell moment, a Hermínia se li trenquen tots els esquemes. Els dos germans, coses de poble de fa anys, havien fet un pacte segons el qual tots dos restarien solters i tirant endavant el negoci familiar. Però Agustí el trenca i comencen els maldecaps. Hermínia en aquell moment se’n separa i només retroba el seu germà quan aquest, al cap de pocs anys de la boda, està a punt de morir i traspassar tot el negoci familiar a la seva dona. A partir d’aquí la novel·la narra l’odi i el verí que se li acumula a Hermínia dins la sang i els seus intents per quedar-se amb el que la seva família ha forjat durant tota la vida. Però la llei és la llei, i Hermínia ja no té res a fer. El lector es quedarà amb el lament interior de la protagonista, astorat davant una veu d’un altre temps, que parla des del conservadorisme més fervent i es mou en un temps gris, mort, aspre i carent d’il·lusions. Però tant li fa… perquè què en queda, de tot això, en el futur? Què quedarà d’Hermínia, dels Castells, de la seva llar i de la cereria?

Què en queda, dels costums, els amors i les enveges del passat? Res. Perquè la llei més general de totes ho aplastarà, a unes passes molt més ràpides que les de l’enterrament. Ha passat el temps i la veu del narrador infantil, ara adult, observa els canvis, ara a un altre ritme: “construcció i destrucció, constant, interminable, construcció i destrucció” d’un “urbanisme democràtic” que arrasa per on passa i que “procura dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials (…) perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners”. Una ciutat on no queda ni un bri de vida, ni de pau; on regna la violència. Un paisatge realment desesperançador on, com diu el príncep d’El Gatopardo de Lampedusa: “Alguna cosa ha de canviar per a què tot segueixi igual”. Gens allunyat de l’actualitat.

Miquel Pairolí (1955) va néixer a Quart (Girona). Ha publicat les novel·les El camp de l’Ombra, El convit (totes dues a La Campana) i El manuscrit de Virgili, aquesta darrera a La Magrana; els dietaris Paisatge amb flames i L’enigma; l’obra teatral El retrat de Voltaire i assaigs sobre Josep Pla i Giuseppe Tomasi di Lampedusa, entre d’altres llibres. Com a periodista és col·laborador habitual del diari El Punt i del setmanari Presència.

Títol original_Cera

Autor_Miquel Pairolí

Editorial_La Magrana

Pàgines_202

(Ressenya publicada a Benzina)