Clàssics per descobrir

En tres dies, dos punts de l’antic Imperi.

L’Europa dels mil noms, com una trencadissa

de miralls. La dissort que t’acompanya,

amant infidel, mestra avorrida i repetitiva.

¿Quina és la distància que separa Cracòvia

de Zagreb? Els quilòmetres ajuden a sospesar

la magnitud del treball. Una imatge convexa

que la retina de la imaginació acaba deformant.

Arreu els mateixos edificis. La solemnitat fosca

Plena d’ecos esmorteïts, com les llunyanes passes

En fugir de casa. Dos punts. Ja sense imperi.

Cap record pot salvar la distància. Només el mapa.

Potser un pam, igual com abraçar el front.

Les dues temples que cobreix la línia.

Mulla-les abans de capbussar-te. Serà massa

Tard saber que l’aigua no és sinó un mirall.

Xavier Farré La disfressa dels arbres (Quaderns Crema)

Últimament les editorials espanyoles s’han llançat a la publicació de llibres, principalment clàssics, de les lletres hongareses. Només mirant les taules de les llibreries del 2007, hi hem trobat Dossier K., d’Imre Kertez, a Acantilado, on el Nobel hongarès entaula una conversa amb si mateix, esquivant els milers de periodistes que l’han perseguit; Tentación, de János Székely, a Lumen, una obra mestra de picaresca i novel·la d’iniciació; Cuentos que acaban mal, de Céza Gaszt, a El Nadir, un conjunt de relats que es mouen entre la part més sinistra de Poe i la psiquiatria excèntrica de Mr. Hyde; La sección, d’Adam Bodor, a Acantilado, un curt relat d’una duresa extrema; Viaje alrededor de mi cráneo, de Frigyes Karinthy, a Galàxia Gutenberg, on l’intel·lectual budapestí fa un recorregut per la malaltia que li va ocasionar un tumor cerebral; Trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof, a La Magrana, on l’autora hongaresa va adoptar el francès per narrar els desastres de la guerra i dels totalitarisme; Renacimiento negro, de Miklós Szentkuthy, a Siruela, on l’autor fa un passeig pel coneixement en una simultaneïtat d’èpoques; Kornel Esti: un héroe de su tiempo (Bruguera), de Dezsö Kosztolányi, i La germana, de Sándor Márai (Empúries/Salamandra), una reflexió sobre la música, la passió i el dolor que completa el llegat de l’escriptor hongarès més conegut i llegit. Al costat, segurament, d’Imre Kértesz, que va guanyar el Nobel el 2002. Aquest fet, junt amb la reedició de l’obra completa de Sándor Márai i la Fira de Frankfurt del 1999, dedicada a la literatura hongaresa, han fet despertar un interès concret en els últims anys cap a aquestes lletres dins de la mirada que molts lectors fa temps que dirigeixen a la literatura de la Mittleuropa.

Adam Kovacsics, un dels més grans traductors i importadors de la cultura hongaresa a l’estat espanyol, que ha traduït, a més de l’alemany, autors com Gyõrgy Konrad, Imre Kertész, László Krasznahorkai o Adam Bodor, ens ha ajudat a establir uns quants punts de trobada i de contacte. Justament acaba de publicar un assaig, Guerra y lenguaje, del qual es deslliguen algunes característiques de la literatura centreeuropea. “He traduït moltes obres que responien a les meves obsessions literàries i filosòfiques. D’alguna manera aquest llibre ja estava latent quan vaig traduir Los últimos días de la humanidad de Karl Kraus, per exemple. I això va ocórrer fa 17 anys”.

La literatura hongaresa és una literatura molt rica que ha estat marginada durant massa temps, com diu Adam Kovacsics, “se l’ha marginada durant molt de temps, com a resultat d’una barreja d’arrogància i ignorància que sempre és nefasta”.

Una de les raons del caràcter ric i especial de la literatura hongaresa és “potser l’idioma i la situació del país”. L’hongarès és molt complex perquè té arrels no indoeuropees i per tant obeeix a una estructura molt diferent. El traductor en aquest sentit ha d’entrar en un procés de reescriptura, d’estils, matisos, caràcter...

D’altra banda, la seva posició geogràfica ha dut el país a ser considerat com “les portes de l’Àsia”. De fet, la mateixa capital està dividida en dues parts: Buda (que és la part occidental) i Pest (l’oriental), que es van ajuntar el 1873. Com diu Magris a El Danubi: “El teló d’acer, que en la frontera entre Àustria i Hongria separa els dos hemisferis d’influència de les dues superpotències mundials, invita al pathos de les grans i fàcils definicions metapolítiques, a lapidàries formulacions de la història universal com aquella del príncep de Metternich segons la qual immediatament després del Rennweg, el carrer que creua Viena, començaven els Balcans, l’Àsia. Magris ho desmenteix i aposta per una koinè austrohongaresa, on regna un criteri de solidaritat. El mateix que vol reflectir l’últim capítol del llibre de Kovacsics, que es titula “Danubio”, “entre altres coses perquè el riu travessa molts països. El que ocorre a Hongria pot haver passat a altres llocs tocats pel riu. Això és l’important”.

Els hongaresos van crear la seva pròpia cultura nacional en un punt de confrontació de dues grans cultures: provenien de l’est i havien adquirit les seves tradicions de la cultura ancestral de les estepes d’Euràsia, però van prendre un sincer compromís cristià i van abraçar la cultura occidental. Els seus parents magiars són els finlandesos, els estonians i nombrosos altres pobles petits que en l’actualitat viuen en territori rus, en els Urals o en la regió del Volga. La seva procedència ètnica també beu dels pobles turcs de l’Àsia interior, cultura que ha quedat com a substrat i que en la llengua és molt present.

“El naixement de la cultura hongaresa coincideix amb la conversió al cristianisme”, va dir Antal Szerb, escriptor (autor d’El viajero bajo el resplandor de la luna i de La leyenda de los Pendragón) i crític del segle XX que va escriure la seva versió sobre la història de la literatura hongaresa des dels inicis fins als anys vint del segle passat. La veritat és que un cop es va fer la primera traducció de la Bíblia, de la mà de Gáspár Károlyi, el 1590, l’hongarès es va convertir en una llengua perfectament apta per a la creació literària.

Però la literatura hongaresa que interessa és més aviat la filla del segle XX, més que no pas la posterior a la caiguda de l’imperi austrohongarès. Segons Kovacsics, “hi ha una fase fonamental en la literatura hongaresa, que és el final del segle XIX i el començament del XX. Allà van sorgir alguns autors decisius, com Krúdy o Ady, autors que van deixar un segell i als quals es remeten després les generacions següents. Quan es desintegra l’imperi, ve un període funest, la dictadura d’Horthy, que portaria Hongria a posicionar-se en la Segona Guerra Mundial al costat d’Alemanya i d’Itàlia. “El que va afectar a la literatura hongaresa no va ser tant la desintegració de l’imperi com l’època d’Horthy, com molts escriptors en l’exili, amb lleis antijueves i amb la catàstrofe de 1944. És una època clau per entendre moltes coses que passen avui dia. Va haver-hi molts moviments literaris. En els anys trenca es va assentar, per exemple, un corrent populista que veia una possibilitat de salvament en el món rural, que va produir algunes obres molt interessants (Illyés, Németh) i que en alguns casos, no tots, va desembocar en posicions pròximes al feixisme. També hi va haver altres tendències més cosmopolites, evidentment. També van sorgir autors molt heterodoxos, com Szentkúthy”, afirma Kovacsics.

Va ser el segle XX el de més convulsions i sacsejades per al poble hongarès per les dues grans guerres (en la segona Hongria es va convertir en part bel·ligerant al costat d’Alemanya i Itàlia i entre el 1942 i el 43 la major part del seu exèrcit va morir i l’Alemanya nazi va deportar i exterminar gran part dels jueus hongaresos). Més tard va arribar la invasió soviètica, de la qual se’n va lliurar en la revolució del 1956. El 1908 havia sorgit un moviment d’escriptors format al voltant de la revista Nyugat que li va donar un nou significat a l’orientació occidental tradicional de la literatura, i va implantar els grans corrents intel·lectuals i artístics del nou segle: la poesia d’Endre Ady, la perpectiva europea de Dezső Kosztolányi i la renovació de la novel·la de Gyula Krúdy i Frigyes Karinthy. També hi van participar músics com Béla Bartók. La literatura va continuar representant els ideals de les reformes socials i del progrés europeu. El cercle de la revista Nyugat (Occident) i una nova generació d’escriptors que es van aliniar junt amb ells: Lőrinc Szabó, Sándor Márai, Sándor Weöres, Miklós Radnóti, así como Károly Kós, Sándor Reményik, Lajos Áprily, Jenő Dsida es van manifestar en representació de l’humanisme europeu contra la barbàrie de l’època.

Després de les pèrdues de les dues grans guerrers i la dictadura soviètica, als 60 la literatura hongaresa es mou entre una oficial, de poca qualitat, i una altra que intenta renovar-la: en poesia, Sándor Csoóri, Ottó Orbán, Dezső Tandori, István Ágh, György Petri; en la narrativa a Miklós Mészöly, Tibor Cseres, Ferenc Sánta, en teatre István Örkény, i després Péter Esterházy i Péter Nádas, que van assentar les bases de la narrativa postmoderna hongaresa.

Sorprèn aquesta literatura amb necessitat de renovació, que sorgeix amb la ruptura del relat lineal, la indagació del jo, el tema de la memòria. Tots els autors parlen de si mateixos, del seu entorn més immediat, refusant així la literatura oficial. “Alguns textos m’han cridat l’atenció sobre certs trets comuns entre els escriptors hongaresos que van sorgir a finals dels seixanta i començaments dels setanta, com Nádas, Esterházy, Konrád, Kertész, etcètera: el fet de centrar-se en el jo, el fet de destruir la història lineal...”.

El gran reconeixement (deixant a banda les apreciacions del que significa aquest premi o no) va venir arran de l’atorgament del Nobel el 2002 a Imre Kértesz. Supervivent d’Auschwitz, gran part de la seva obra tracta la desintegració del jo tant dins del camp de concentració com en les conseqüències i la recerca d’aquest jo anterior, perdut, en l’intent de comprensió dels canvis viscuts. D’entre la seva obra destaquen Sense destí, Fiasco, Kaddish per al fill no nascut i Jo, un altre (totes a Quaderns Crema traduïdes al català pel recentment desaparegut Eloi Castelló).

“En la història d’Hongria s’han viscut experiències d’aquest tipus, totes lligades a la violència. Imposició de la llengua hongaresa a finals del segle XIX en zones de parla eslava, imposició d’altres llengües als hongaresos en els territoris que van quedar fora de les fronteres del país després de la desintegració de l’imperi el 1918. Tot acompanyat de grans mentides per demostrar que el que s’està fent és allò just, l’històricament correcte, etcètera”. Aquesta convulsió ha de tenir els seus correlats en literatura. La literatura hongaresa sempre ha estat molt lligada a la vida i la història de la nació, i alhora ha seguit sempre el corrent de les literatures euopees. La literatura hongaresa és d’una modernitat brillant. És potser per això que Kovacsics els anomena “els amos d’Occident”: “Bé, en això hi ha certa ironia. La veritat és, de tota manera, que els escriptors hongaresos sempre han tingut les antenes posades per detectar els més mínims moviment que es produïen a Europa occidental, tant que de vegades els percebien abans que realment afloressin. Penso en Antal Szerb, en Béla Hamvas, en Miklós Szentkúthy, en l’enorme treball de traducció que es va fer a Hongria per incorporar a la seva llengua les literatures d’altres llengües, en la concepció de la literatura universal que apareix també en el treball crític de molts autors, com Szerb o Babits”.

Per als qui vulguin iniciar-se en la literatura hongaresa, Benzina proposa una llista amb alguns títols recomanables:

Atila Bartis, La calma (Acantilado)

Adam Bodor, El distrito de Sinistra (Acantilado)

Peter Esterhazy, La mirada de la condesa Hahn-Hahn (Alianza) o Versión corregida (Galàxia Gutenberg)

László Földényi F., Dostoievsky lee a Hegel en Siberia y rompe a llorar (Galàxia Gutenberg)

Géza Csáth, Cuentos que acaban mal (Nadir)

Imre Kértesz, Sense destí, Fiasco i Kaddish per al fill no nascut (Quaderns Crema)

György Konrád, El reloj de piedra (Alianza)

Laszlo Krasznahorkai, Melancolía de la resistencia (Acantilado)

Sándor Márai, L’últim encontre (Empúries) o Confesiones de un burgués (Salamandra)

Péter Nádas, La propia muerte (Galàxia Gutenberg)

Karoly Pap, Azarel (Minúcula)

János Székely, Tentación (Lumen)