There is a light....

Davant la –depriment– desertor de les traduccions de clàssics al català, recentment han sorgit tres editorials que auguren una mica de llum en l’horitzó: Accent, Adesiara i la col·lecció El Cercle de Viena. Llarga vida a les tres. (Text: Ester Pino)

Pot semblar repetitiu denunciar quin és el panorama de l’edició en català, però tota la saliva gastada que calgui serà poca. L’altre dia una amiga llibretera me’n feia cinc cèntims. Deixant a banda la seva rapidesa i capacitat, la conversa va ser força depriment: en només tres minuts va vomitar una inacabable llista de noms d’autors que no es troben en català i que encara em fa ressonar els timpans. A mode de recordatori, i destacant aquells que fan més mal, direm que ni la major part de l’obra de Faulkner, ni de Proust, ni de Dostoievski, ni de Mann existeix en català. I en relació amb els d’aquí, em vénen tres noms l’edició completa dels quals és –ja!– imprescindible: Pla, Sagarra, Xammar. I no valen les excuses de risc, ni de públic ni de preu per defensar aquesta situació insostenible. Una cultura ho ha de poder pagar. Però el primer que cal preguntar-se, malauradament, és si també ho ha de voler.
Afortunadament, a finals del 2007 i amb pocs dies de diferència, han sorgit tres noves editorials amb l’objectiu de traduir obres de la literatura universal al català com a epicentre: Accents, Adesiara i la col·lecció El Cercle de Viena de Viena Edicions.

Accent. Buscant l’híbrid



Deia Borges que la filosofia és una branca més de la literatura (fantàstica). El projecte Accent, ubicat a Girona i que forma part d’Edicions a Petició, sembla tirar per un camí que si ben bé no és el mateix, sí que aposta per un terreny fronterer literatofilosòfic. Perquè el nou segell vol fomentar tant la publicació d’obres originals actuals com la traducció al català de clàssics i moderns d’altres llengües, centrant-se en l’edició de llibres de literatura i d’assaig en “el terreny híbrid que uneix aquests dos gèneres”, com declara el seu director editorial i també traductor Oriol Ponsatí-Morlà. Els llibres amb què s’han estrenat són Idees de combat. Dietari inconvenient de Josep-Maria Terricabras, La claredat d’Heràclit de Josep Palau i Fabre, Ecce homo de Friedrich Nietzsche i El nebot de Rameau de Denis Diderot. El lector a qui es dirigeixen “no ha de ser una persona amb coneixements filosòfics estrictament amplis; de fet, tant l’Ecce Homo com El nebot de Rameau suposen una porta d’entrada a la filosofia. Que aquests dos textos no estiguessin en català era una mancança molt gran. Totes les llengües amb una normalitat cultural els tenen. Però encara ens queda molta feina per fer, tenim molts buits”. Els pròxims projectes del segell són l’obra de teatre Do’m, d’Enric Casasses, estrenada el 2006 a la Beckett, i l’obertura d’una línia per trobar nous valors o autors no tan consolidats amb la publicació del volum de narracions Camins particulars, de Lluís Freixas, i la traducció d’un autor francès jove, Gregoire Boullier, que ha guanyat recentment el premi Flora per l’obra Rapport sur moi.

Adesiara. El gust pels clàssics

Sota la direcció de Jordi Raventós, corrector de fa molts anys per a la Bernat Metge, Adesiara també s’ha llançat a la traducció de clàssics al català "amb l'elecció de textos de qualitat literària i vetllant per la qualitat lingüística de les traduccions". El tret de sortida ha vingut amb tres joies de la literatura universal: El retrat de W. H., d'Òscar Wilde, traduït per Xavier Pàmies; Història del diable, de Daniel Defoe, en versió d'Elisenda Galobardes, i un volum de butxaca amb dues epístoles de Petrarca que de moment ha representat un èxit a les llibreries: Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio, en versió bilingüe i amb traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. “Fa dos anys, quan va sorgir la idea de muntar l’editorial, vam buscar els autors més famosos –alemanys, anglesos, italians, francesos– i ens vam adonar que en català no arriben ni al 10 %. La mancança és molt general en tots els àmbits i totes les èpoques, i en l’actualitat es publiquen les coses mediàtiques, però les de qualitat, si no tenen padrí, no es publiquen. Després de la fusió dels grups grans, crec que faltava fer una cosa de llibres en qualitat no tan destinats a la cosa comercial. Nosaltres, des de la nostra malaltia de lletraferits, anem fent la feina poc a poc, i de moment no ens guanyem la vida, però mantenim la idea de fer un llibre artesanal i procurar que estigui ben editat”. Aviat trauran una novel·la breu del Marquès de Sade, Els crims de l’amor, que “és pura teoria de la literatura”; la Història universal de Paniceiros, de l’asturià Xuan Bello (amb un pròleg de l’autor dirigit al lector català), i la primera obra de Pirandello, La resclosa. I dins la col·lecció d’assaig, al febrer trauran un text de Voltaire titulat La tomba del fanatisme, “on el filòsof és mostra més contundent que mai contra les religions en general i sobretot el catolicisme”.


El Cercle de Viena. Delícies del segle XX


El Cercle de Viena és el suggerent nom de la nova col·lecció de ficció que Viena Editors ha encetat amb la publicació de dues petites joies del segle XX: La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata i El riu de Rumer Godden. El projecte, dirigit per Isabel Monsó i Enric Viladot, té la idea de publicar títols d’autors desconeguts en llengua catalana amb traduccions molt treballades, i compta amb un consell editorial format per Jordi Llavina, Àlex Susanna i Marcel Riera. La seva intenció és editar 6 a 8 llibres per any, que tenen com a més imminents atractives edicions d’uns poemes pòstums de Kavafis, la novel·la L’home que plantava arbres de Jean Giono i el Londres de Virginia Woolf. “En els últims anys hi ha hagut un retrocés en traduccions de certa qualitat”, declara Isabel Monsó. “Sembla que les grans editorials publiquen només els best-sellers, però també és bo mantenir un cert nombre de clàssics que sempre ve de gust llegir. Amb els col·laboradors, vam començar a fer una llista de noms i van sortir aquests. Senzillament són les novel·les que ens agradaria llegir, sobretot en català”. La idea és editar-ho delicadament, no amb l’objectiu de buscar un públic elitista –senzillament és un públic a qui li agrada llegir, amb un mínim d’interès cultural– però sí “que hi ha la voluntat de fer una cosa especial, fins i tot en el tractament del material”, com el paper ecològic que utilitzen.

No hay comentarios: