La colla mata-degolla

L'Amy que va caure per les escales, l'Ernest que es van ennuegar amb un préssec, en Leo que es va empassar unes xinxetes, en Neville que va morir d'avorriment, i la Winnie que es va quedar enterrada al gel. Aquests són alguns dels nens que formen La colla mata-degolla; en l'original, The Gashlycrumb Tinies -paraula intraduïble que, com apunta Jordi Puntí, vol dir una cosa semblant a 'els petits de les engrunes tallades profundament'. . En total, 28 infants com lletres té l'abecedari que apareixen dibuixats just en el moment de la mort, sempre en situacions macabres i sinistres, i acompanyats d'un vers que retrata l'acte, amb un joc rítmic i fonètic deliciós, i en un marc on la candidesa infantil deixa pas a una perversitat i una morborsitat innates a les criatures protagonistes. Però cal fer notar que en cap moment hi falta l'humor; un humor ben negre, esclar.

Edward Gorey (1925) va ser un dibuixant nord-americà molt important durant la segona meitat del segle passat. Va il·lustrar obres de Poe, H.G. Wells i Bradbury, entre altres, i va escriure més de cent llibres que són de recuperació obligada per l'originalitat visionària amb què els va embastar. Avui dia, l'imaginari de Tim Burton no s'entén sense Gorey.

Representant de móns onírics, tenebrosos, on sobresurt la part fosca i enterrada d'allò entès com a realitat, la seva obra va suposar un cop dur durant aquells anys. El seus dibuixos en blanc i negre són una de les més suggerents expressions del que es considerà canon de lletgesa, amb uns ingredients surrealistes i decadents on els nens són els àngels que cauen per pedre's en una bassa d'oli ben fosca. No hi ha esperança dins La colla-matadegolla, sinó que els dibuixos semblen l'últim vestigi de la civilització. El blanc que queda hi és xuclat pel negre. No és estrany que Gorey hagués de publicar sota pseudònims. Era dels que veien el món d'una altra manera i no podien fer res més que expressar-ho, malgrat tot.

Edward Gorey, La colla mata-degolla, Angle Editorial, 2008.