La psicologia més fosca



A la dedicatòria que obre Moby Dick hi diu: “En senyal de la meva admiració pel seu geni, aquest llibre està dedicat a Nathaniel Hawthorne”. Melville ho sabia: Hawthorne era el primer mestre -silenciat- de la novel·la nord-americana. Autor de La lletra escarlata, fou en els contes on condensà millor el seu imaginari, format per homes de ciència en contacte amb el Mal, autocàstigs inhumans o dones avesades en l'art de la bruixeria. Sigui como sigui, tots els personatges acaben pagant alguna cosa grossa.

Però els contes de Musgos de una vieja casa parroquial són també receptacle de la fantasia gòtica de Poe i del transcendentalisme dels seus amics i filòsofs R.W. Emerson i H.D. Thoreau. És més, relats com La hija de Rapaccini esdevenen model de l'adoctrinament purità de la Nova Anglaterra del XIX, a seguir també a inicis del XX.

La primera empresa de Hawthorne era altruista: l'home podia arribar a un món millor. La segona empresa era escriure per a si mateix. A mig camí va parar-se a escrutar la psicologia humana. I en aquest recull ens convida a passejar per les cambres més fosques de la seva casa de camp, que no té res de vella.

En lloc segur



En aquests temps dolents per a la novel·la, En lloc segur crida a la llarga vida de la narrativa americana. Ho tracta tot -amor, família, mort- a través d'un tema: l'amistat. Entesa, però, no com la parella de contraris que colma la història literària (Quixot i Sanç, Bouvard i Pecuchet...), sinó a través de la relació que enceten dos matrimonis cultes -en Larry i la Sally Morgan i en Sid i la Charity Lang- a la manera sincera i moderna que ho feien els grecs: la de l'amor sense complicacions. Però l'ajut desinteressat i la felicitat compartida comencen a anar en retrocés fins que l'amistat de tots quatre es refreda.

Passats trenta anys tornen a reunir-se per donar-li un últim adéu a la Charity, que és a punt de morir. Mentre l'amiticia de les dues famílies s'arreplega, ara amb el pes de la guerra, els fracassos i les malalties, en Larry anirà rememorant les esperances i les converses del passat.

En lloc segur és una novel·la excel·lent que parla de la joventut des de la vellesa amb una prosa robusta i suggerent, sense estralls, com la brisa que colpia la cara als protagonistes a la casa d'estiu dels Lang.


(Ressenya publicada a Butxaca)

La colla mata-degolla


L'Amy que va caure per les escales, l'Ernest que es van ennuegar amb un préssec, en Leo que es va empassar unes xinxetes, en Neville que va morir d'avorriment, i la Winnie que es va quedar enterrada al gel. Aquests són alguns dels nens que formen La colla mata-degolla; en l'original, The Gashlycrumb Tinies -paraula intraduïble que, com apunta Jordi Puntí, vol dir una cosa semblant a 'els petits de les engrunes tallades profundament'. . En total, 28 infants com lletres té l'abecedari que apareixen dibuixats just en el moment de la mort, sempre en situacions macabres i sinistres, i acompanyats d'un vers que retrata l'acte, amb un joc rítmic i fonètic deliciós, i en un marc on la candidesa infantil deixa pas a una perversitat i una morborsitat innates a les criatures protagonistes. Però cal fer notar que en cap moment hi falta l'humor; un humor ben negre, esclar.

Edward Gorey (1925) va ser un dibuixant nord-americà molt important durant la segona meitat del segle passat. Va il·lustrar obres de Poe, H.G. Wells i Bradbury, entre altres, i va escriure més de cent llibres que són de recuperació obligada per l'originalitat visionària amb què els va embastar. Avui dia, l'imaginari de Tim Burton no s'entén sense Gorey.

Representant de móns onírics, tenebrosos, on sobresurt la part fosca i enterrada d'allò entès com a realitat, la seva obra va suposar un cop dur durant aquells anys. El seus dibuixos en blanc i negre són una de les més suggerents expressions del que es considerà canon de lletgesa, amb uns ingredients surrealistes i decadents on els nens són els àngels que cauen per pedre's en una bassa d'oli ben fosca. No hi ha esperança dins La colla-matadegolla, sinó que els dibuixos semblen l'últim vestigi de la civilització. El blanc que queda hi és xuclat pel negre. No és estrany que Gorey hagués de publicar sota pseudònims. Era dels que veien el món d'una altra manera i no podien fer res més que expressar-ho, malgrat tot.

Edward Gorey, La colla mata-degolla, Angle Editorial, 2008.

De la cera al formigó



A Cera, l’estil de Pairolí continua tenint la marca de qualitat i la minuciositat lèxica de la seva obra anterior, ara però en un camí de denúncia on fa un retrat de la societat catalana i en critica el mal ús del poder, a través del pas del temps. L’acció se centra en els anys seixanta, en un marc on el franquisme ja havia madurat i els militars movien els fils de la societat –no sense l’ajuda, esclar, de l’Església–, i en una ciutat de la Catalunya interior que podria ser qualsevol ciutat. Pairolí s’ha apartat de costumismes dels habitants d’una ciutat moderna en concret per arribar al seu objectiu. La seva denúncia, però, ha estat molt més xocant amb la tècnica narrativa de la novel·la, a primera vista clàssica, però clarament moderna de fons. L’obra es divideix en tres parts: amb la primera, la novel·la s’inicia amb l’enterrament del bisbe d’una ciutat catalana, episcopal i catòlica. En la processó del funeral Pairolí narra a partir d’una veu suposadament infantil de manera sorprenent tots els passos del seguici, com si ho fes amb el travelling d’una camèra cinematogràfica, i sobretot tots els estaments que s’hi congreguen: el Generalíssim, els capatassos del règim, la Guàrdia Civil, l’exèrcit, els capellans i la burgesia. L’aparició dels nous empresaris al costat de les sotanes és el que marca el canvi a nivell econòmic i social de l’Espanya d’aquell temps, on els camperols són els últims peons de la processó i, per extensió, de l’escala social, constantment en un ambient asfixiant, respirat per un col·lectiu que va caminant, cadascú a la seva manera, uns coixos, d’altres encorbatats i amb ulleres de sol, darrere del fèretre. La demora proustiana i la lentitud van a cavall d’una prosa minuciosa, que es delecta en la selecció de les paraules i en el forjament d’un ritme pausat però profund, com el dringar de les campanes.

Aquest és el marc de la segona part –i el nucli dur– de Cera, que tracta la història de la família Castells, els propietaris de la cereria del poble. Una família ben vista –al seu local només hi va gent de Déu– amb un negoci que si bé no és un enriquiment ni un pou d’or, bé que els permet portar una vida folgada. Els Castells són el pare i la mare, ja grans, i els dos germans adults, Hermínia i Agustí. Tot funciona com ha d’anar fins el dia que Agustí arriba a casa amb una notícia: es casa. En aquell moment, a Hermínia se li trenquen tots els esquemes. Els dos germans, coses de poble de fa anys, havien fet un pacte segons el qual tots dos restarien solters i tirant endavant el negoci familiar. Però Agustí el trenca i comencen els maldecaps. Hermínia en aquell moment se’n separa i només retroba el seu germà quan aquest, al cap de pocs anys de la boda, està a punt de morir i traspassar tot el negoci familiar a la seva dona. A partir d’aquí la novel·la narra l’odi i el verí que se li acumula a Hermínia dins la sang i els seus intents per quedar-se amb el que la seva família ha forjat durant tota la vida. Però la llei és la llei, i Hermínia ja no té res a fer. El lector es quedarà amb el lament interior de la protagonista, astorat davant una veu d’un altre temps, que parla des del conservadorisme més fervent i es mou en un temps gris, mort, aspre i carent d’il·lusions. Però tant li fa… perquè què en queda, de tot això, en el futur? Què quedarà d’Hermínia, dels Castells, de la seva llar i de la cereria?

Què en queda, dels costums, els amors i les enveges del passat? Res. Perquè la llei més general de totes ho aplastarà, a unes passes molt més ràpides que les de l’enterrament. Ha passat el temps i la veu del narrador infantil, ara adult, observa els canvis, ara a un altre ritme: “construcció i destrucció, constant, interminable, construcció i destrucció” d’un “urbanisme democràtic” que arrasa per on passa i que “procura dissimular la imparable orgia de ciment plantant arbres, eixamplant voreres, obrint centres cívics i socials (…) perquè la ciutat era dels promotors, no pas dels jardiners”. Una ciutat on no queda ni un bri de vida, ni de pau; on regna la violència. Un paisatge realment desesperançador on, com diu el príncep d’El Gatopardo de Lampedusa: “Alguna cosa ha de canviar per a què tot segueixi igual”. Gens allunyat de l’actualitat.

Miquel Pairolí (1955) va néixer a Quart (Girona). Ha publicat les novel·les El camp de l’Ombra, El convit (totes dues a La Campana) i El manuscrit de Virgili, aquesta darrera a La Magrana; els dietaris Paisatge amb flames i L’enigma; l’obra teatral El retrat de Voltaire i assaigs sobre Josep Pla i Giuseppe Tomasi di Lampedusa, entre d’altres llibres. Com a periodista és col·laborador habitual del diari El Punt i del setmanari Presència.

Títol original_Cera

Autor_Miquel Pairolí

Editorial_La Magrana

Pàgines_202

(Ressenya publicada a Benzina)

Clàssics per descobrir

En tres dies, dos punts de l’antic Imperi.

L’Europa dels mil noms, com una trencadissa

de miralls. La dissort que t’acompanya,

amant infidel, mestra avorrida i repetitiva.

¿Quina és la distància que separa Cracòvia

de Zagreb? Els quilòmetres ajuden a sospesar

la magnitud del treball. Una imatge convexa

que la retina de la imaginació acaba deformant.


Arreu els mateixos edificis. La solemnitat fosca

Plena d’ecos esmorteïts, com les llunyanes passes

En fugir de casa. Dos punts. Ja sense imperi.

Cap record pot salvar la distància. Només el mapa.

Potser un pam, igual com abraçar el front.

Les dues temples que cobreix la línia.

Mulla-les abans de capbussar-te. Serà massa

Tard saber que l’aigua no és sinó un mirall.

Xavier Farré La disfressa dels arbres (Quaderns Crema)

Últimament les editorials espanyoles s’han llançat a la publicació de llibres, principalment clàssics, de les lletres hongareses. Només mirant les taules de les llibreries del 2007, hi hem trobat Dossier K., d’Imre Kertez, a Acantilado, on el Nobel hongarès entaula una conversa amb si mateix, esquivant els milers de periodistes que l’han perseguit; Tentación, de János Székely, a Lumen, una obra mestra de picaresca i novel·la d’iniciació; Cuentos que acaban mal, de Céza Gaszt, a El Nadir, un conjunt de relats que es mouen entre la part més sinistra de Poe i la psiquiatria excèntrica de Mr. Hyde; La sección, d’Adam Bodor, a Acantilado, un curt relat d’una duresa extrema; Viaje alrededor de mi cráneo, de Frigyes Karinthy, a Galàxia Gutenberg, on l’intel·lectual budapestí fa un recorregut per la malaltia que li va ocasionar un tumor cerebral; Trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof, a La Magrana, on l’autora hongaresa va adoptar el francès per narrar els desastres de la guerra i dels totalitarisme; Renacimiento negro, de Miklós Szentkuthy, a Siruela, on l’autor fa un passeig pel coneixement en una simultaneïtat d’èpoques; Kornel Esti: un héroe de su tiempo (Bruguera), de Dezsö Kosztolányi, i La germana, de Sándor Márai (Empúries/Salamandra), una reflexió sobre la música, la passió i el dolor que completa el llegat de l’escriptor hongarès més conegut i llegit. Al costat, segurament, d’Imre Kértesz, que va guanyar el Nobel el 2002. Aquest fet, junt amb la reedició de l’obra completa de Sándor Márai i la Fira de Frankfurt del 1999, dedicada a la literatura hongaresa, han fet despertar un interès concret en els últims anys cap a aquestes lletres dins de la mirada que molts lectors fa temps que dirigeixen a la literatura de la Mittleuropa.

Adam Kovacsics, un dels més grans traductors i importadors de la cultura hongaresa a l’estat espanyol, que ha traduït, a més de l’alemany, autors com Gyõrgy Konrad, Imre Kertész, László Krasznahorkai o Adam Bodor, ens ha ajudat a establir uns quants punts de trobada i de contacte. Justament acaba de publicar un assaig, Guerra y lenguaje, del qual es deslliguen algunes característiques de la literatura centreeuropea. “He traduït moltes obres que responien a les meves obsessions literàries i filosòfiques. D’alguna manera aquest llibre ja estava latent quan vaig traduir Los últimos días de la humanidad de Karl Kraus, per exemple. I això va ocórrer fa 17 anys”.

La literatura hongaresa és una literatura molt rica que ha estat marginada durant massa temps, com diu Adam Kovacsics, “se l’ha marginada durant molt de temps, com a resultat d’una barreja d’arrogància i ignorància que sempre és nefasta”.

Una de les raons del caràcter ric i especial de la literatura hongaresa és “potser l’idioma i la situació del país”. L’hongarès és molt complex perquè té arrels no indoeuropees i per tant obeeix a una estructura molt diferent. El traductor en aquest sentit ha d’entrar en un procés de reescriptura, d’estils, matisos, caràcter...

D’altra banda, la seva posició geogràfica ha dut el país a ser considerat com “les portes de l’Àsia”. De fet, la mateixa capital està dividida en dues parts: Buda (que és la part occidental) i Pest (l’oriental), que es van ajuntar el 1873. Com diu Magris a El Danubi: “El teló d’acer, que en la frontera entre Àustria i Hongria separa els dos hemisferis d’influència de les dues superpotències mundials, invita al pathos de les grans i fàcils definicions metapolítiques, a lapidàries formulacions de la història universal com aquella del príncep de Metternich segons la qual immediatament després del Rennweg, el carrer que creua Viena, començaven els Balcans, l’Àsia. Magris ho desmenteix i aposta per una koinè austrohongaresa, on regna un criteri de solidaritat. El mateix que vol reflectir l’últim capítol del llibre de Kovacsics, que es titula “Danubio”, “entre altres coses perquè el riu travessa molts països. El que ocorre a Hongria pot haver passat a altres llocs tocats pel riu. Això és l’important”.

Els hongaresos van crear la seva pròpia cultura nacional en un punt de confrontació de dues grans cultures: provenien de l’est i havien adquirit les seves tradicions de la cultura ancestral de les estepes d’Euràsia, però van prendre un sincer compromís cristià i van abraçar la cultura occidental. Els seus parents magiars són els finlandesos, els estonians i nombrosos altres pobles petits que en l’actualitat viuen en territori rus, en els Urals o en la regió del Volga. La seva procedència ètnica també beu dels pobles turcs de l’Àsia interior, cultura que ha quedat com a substrat i que en la llengua és molt present.

“El naixement de la cultura hongaresa coincideix amb la conversió al cristianisme”, va dir Antal Szerb, escriptor (autor d’El viajero bajo el resplandor de la luna i de La leyenda de los Pendragón) i crític del segle XX que va escriure la seva versió sobre la història de la literatura hongaresa des dels inicis fins als anys vint del segle passat. La veritat és que un cop es va fer la primera traducció de la Bíblia, de la mà de Gáspár Károlyi, el 1590, l’hongarès es va convertir en una llengua perfectament apta per a la creació literària.

Però la literatura hongaresa que interessa és més aviat la filla del segle XX, més que no pas la posterior a la caiguda de l’imperi austrohongarès. Segons Kovacsics, “hi ha una fase fonamental en la literatura hongaresa, que és el final del segle XIX i el començament del XX. Allà van sorgir alguns autors decisius, com Krúdy o Ady, autors que van deixar un segell i als quals es remeten després les generacions següents. Quan es desintegra l’imperi, ve un període funest, la dictadura d’Horthy, que portaria Hongria a posicionar-se en la Segona Guerra Mundial al costat d’Alemanya i d’Itàlia. “El que va afectar a la literatura hongaresa no va ser tant la desintegració de l’imperi com l’època d’Horthy, com molts escriptors en l’exili, amb lleis antijueves i amb la catàstrofe de 1944. És una època clau per entendre moltes coses que passen avui dia. Va haver-hi molts moviments literaris. En els anys trenca es va assentar, per exemple, un corrent populista que veia una possibilitat de salvament en el món rural, que va produir algunes obres molt interessants (Illyés, Németh) i que en alguns casos, no tots, va desembocar en posicions pròximes al feixisme. També hi va haver altres tendències més cosmopolites, evidentment. També van sorgir autors molt heterodoxos, com Szentkúthy”, afirma Kovacsics.


Va ser el segle XX el de més convulsions i sacsejades per al poble hongarès per les dues grans guerres (en la segona Hongria es va convertir en part bel·ligerant al costat d’Alemanya i Itàlia i entre el 1942 i el 43 la major part del seu exèrcit va morir i l’Alemanya nazi va deportar i exterminar gran part dels jueus hongaresos). Més tard va arribar la invasió soviètica, de la qual se’n va lliurar en la revolució del 1956. El 1908 havia sorgit un moviment d’escriptors format al voltant de la revista Nyugat que li va donar un nou significat a l’orientació occidental tradicional de la literatura, i va implantar els grans corrents intel·lectuals i artístics del nou segle: la poesia d’Endre Ady, la perpectiva europea de Dezső Kosztolányi i la renovació de la novel·la de Gyula Krúdy i Frigyes Karinthy. També hi van participar músics com Béla Bartók. La literatura va continuar representant els ideals de les reformes socials i del progrés europeu. El cercle de la revista Nyugat (Occident) i una nova generació d’escriptors que es van aliniar junt amb ells: Lőrinc Szabó, Sándor Márai, Sándor Weöres, Miklós Radnóti, así como Károly Kós, Sándor Reményik, Lajos Áprily, Jenő Dsida es van manifestar en representació de l’humanisme europeu contra la barbàrie de l’època.

Després de les pèrdues de les dues grans guerrers i la dictadura soviètica, als 60 la literatura hongaresa es mou entre una oficial, de poca qualitat, i una altra que intenta renovar-la: en poesia, Sándor Csoóri, Ottó Orbán, Dezső Tandori, István Ágh, György Petri; en la narrativa a Miklós Mészöly, Tibor Cseres, Ferenc Sánta, en teatre István Örkény, i després Péter Esterházy i Péter Nádas, que van assentar les bases de la narrativa postmoderna hongaresa.

Sorprèn aquesta literatura amb necessitat de renovació, que sorgeix amb la ruptura del relat lineal, la indagació del jo, el tema de la memòria. Tots els autors parlen de si mateixos, del seu entorn més immediat, refusant així la literatura oficial. “Alguns textos m’han cridat l’atenció sobre certs trets comuns entre els escriptors hongaresos que van sorgir a finals dels seixanta i començaments dels setanta, com Nádas, Esterházy, Konrád, Kertész, etcètera: el fet de centrar-se en el jo, el fet de destruir la història lineal...”.

El gran reconeixement (deixant a banda les apreciacions del que significa aquest premi o no) va venir arran de l’atorgament del Nobel el 2002 a Imre Kértesz. Supervivent d’Auschwitz, gran part de la seva obra tracta la desintegració del jo tant dins del camp de concentració com en les conseqüències i la recerca d’aquest jo anterior, perdut, en l’intent de comprensió dels canvis viscuts. D’entre la seva obra destaquen Sense destí, Fiasco, Kaddish per al fill no nascut i Jo, un altre (totes a Quaderns Crema traduïdes al català pel recentment desaparegut Eloi Castelló).

“En la història d’Hongria s’han viscut experiències d’aquest tipus, totes lligades a la violència. Imposició de la llengua hongaresa a finals del segle XIX en zones de parla eslava, imposició d’altres llengües als hongaresos en els territoris que van quedar fora de les fronteres del país després de la desintegració de l’imperi el 1918. Tot acompanyat de grans mentides per demostrar que el que s’està fent és allò just, l’històricament correcte, etcètera”. Aquesta convulsió ha de tenir els seus correlats en literatura. La literatura hongaresa sempre ha estat molt lligada a la vida i la història de la nació, i alhora ha seguit sempre el corrent de les literatures euopees. La literatura hongaresa és d’una modernitat brillant. És potser per això que Kovacsics els anomena “els amos d’Occident”: “Bé, en això hi ha certa ironia. La veritat és, de tota manera, que els escriptors hongaresos sempre han tingut les antenes posades per detectar els més mínims moviment que es produïen a Europa occidental, tant que de vegades els percebien abans que realment afloressin. Penso en Antal Szerb, en Béla Hamvas, en Miklós Szentkúthy, en l’enorme treball de traducció que es va fer a Hongria per incorporar a la seva llengua les literatures d’altres llengües, en la concepció de la literatura universal que apareix també en el treball crític de molts autors, com Szerb o Babits”.


Per als qui vulguin iniciar-se en la literatura hongaresa, Benzina proposa una llista amb alguns títols recomanables:

Atila Bartis, La calma (Acantilado)

Adam Bodor, El distrito de Sinistra (Acantilado)

Peter Esterhazy, La mirada de la condesa Hahn-Hahn (Alianza) o Versión corregida (Galàxia Gutenberg)

László Földényi F., Dostoievsky lee a Hegel en Siberia y rompe a llorar (Galàxia Gutenberg)

Géza Csáth, Cuentos que acaban mal (Nadir)

Imre Kértesz, Sense destí, Fiasco i Kaddish per al fill no nascut (Quaderns Crema)

György Konrád, El reloj de piedra (Alianza)

Laszlo Krasznahorkai, Melancolía de la resistencia (Acantilado)

Sándor Márai, L’últim encontre (Empúries) o Confesiones de un burgués (Salamandra)

Péter Nádas, La propia muerte (Galàxia Gutenberg)

Karoly Pap, Azarel (Minúcula)

János Székely, Tentación (Lumen)

There is a light....

Davant la –depriment– desertor de les traduccions de clàssics al català, recentment han sorgit tres editorials que auguren una mica de llum en l’horitzó: Accent, Adesiara i la col·lecció El Cercle de Viena. Llarga vida a les tres. (Text: Ester Pino)

Pot semblar repetitiu denunciar quin és el panorama de l’edició en català, però tota la saliva gastada que calgui serà poca. L’altre dia una amiga llibretera me’n feia cinc cèntims. Deixant a banda la seva rapidesa i capacitat, la conversa va ser força depriment: en només tres minuts va vomitar una inacabable llista de noms d’autors que no es troben en català i que encara em fa ressonar els timpans. A mode de recordatori, i destacant aquells que fan més mal, direm que ni la major part de l’obra de Faulkner, ni de Proust, ni de Dostoievski, ni de Mann existeix en català. I en relació amb els d’aquí, em vénen tres noms l’edició completa dels quals és –ja!– imprescindible: Pla, Sagarra, Xammar. I no valen les excuses de risc, ni de públic ni de preu per defensar aquesta situació insostenible. Una cultura ho ha de poder pagar. Però el primer que cal preguntar-se, malauradament, és si també ho ha de voler.
Afortunadament, a finals del 2007 i amb pocs dies de diferència, han sorgit tres noves editorials amb l’objectiu de traduir obres de la literatura universal al català com a epicentre: Accents, Adesiara i la col·lecció El Cercle de Viena de Viena Edicions.

Accent. Buscant l’híbrid



Deia Borges que la filosofia és una branca més de la literatura (fantàstica). El projecte Accent, ubicat a Girona i que forma part d’Edicions a Petició, sembla tirar per un camí que si ben bé no és el mateix, sí que aposta per un terreny fronterer literatofilosòfic. Perquè el nou segell vol fomentar tant la publicació d’obres originals actuals com la traducció al català de clàssics i moderns d’altres llengües, centrant-se en l’edició de llibres de literatura i d’assaig en “el terreny híbrid que uneix aquests dos gèneres”, com declara el seu director editorial i també traductor Oriol Ponsatí-Morlà. Els llibres amb què s’han estrenat són Idees de combat. Dietari inconvenient de Josep-Maria Terricabras, La claredat d’Heràclit de Josep Palau i Fabre, Ecce homo de Friedrich Nietzsche i El nebot de Rameau de Denis Diderot. El lector a qui es dirigeixen “no ha de ser una persona amb coneixements filosòfics estrictament amplis; de fet, tant l’Ecce Homo com El nebot de Rameau suposen una porta d’entrada a la filosofia. Que aquests dos textos no estiguessin en català era una mancança molt gran. Totes les llengües amb una normalitat cultural els tenen. Però encara ens queda molta feina per fer, tenim molts buits”. Els pròxims projectes del segell són l’obra de teatre Do’m, d’Enric Casasses, estrenada el 2006 a la Beckett, i l’obertura d’una línia per trobar nous valors o autors no tan consolidats amb la publicació del volum de narracions Camins particulars, de Lluís Freixas, i la traducció d’un autor francès jove, Gregoire Boullier, que ha guanyat recentment el premi Flora per l’obra Rapport sur moi.

Adesiara. El gust pels clàssics

Sota la direcció de Jordi Raventós, corrector de fa molts anys per a la Bernat Metge, Adesiara també s’ha llançat a la traducció de clàssics al català "amb l'elecció de textos de qualitat literària i vetllant per la qualitat lingüística de les traduccions". El tret de sortida ha vingut amb tres joies de la literatura universal: El retrat de W. H., d'Òscar Wilde, traduït per Xavier Pàmies; Història del diable, de Daniel Defoe, en versió d'Elisenda Galobardes, i un volum de butxaca amb dues epístoles de Petrarca que de moment ha representat un èxit a les llibreries: Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio, en versió bilingüe i amb traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. “Fa dos anys, quan va sorgir la idea de muntar l’editorial, vam buscar els autors més famosos –alemanys, anglesos, italians, francesos– i ens vam adonar que en català no arriben ni al 10 %. La mancança és molt general en tots els àmbits i totes les èpoques, i en l’actualitat es publiquen les coses mediàtiques, però les de qualitat, si no tenen padrí, no es publiquen. Després de la fusió dels grups grans, crec que faltava fer una cosa de llibres en qualitat no tan destinats a la cosa comercial. Nosaltres, des de la nostra malaltia de lletraferits, anem fent la feina poc a poc, i de moment no ens guanyem la vida, però mantenim la idea de fer un llibre artesanal i procurar que estigui ben editat”. Aviat trauran una novel·la breu del Marquès de Sade, Els crims de l’amor, que “és pura teoria de la literatura”; la Història universal de Paniceiros, de l’asturià Xuan Bello (amb un pròleg de l’autor dirigit al lector català), i la primera obra de Pirandello, La resclosa. I dins la col·lecció d’assaig, al febrer trauran un text de Voltaire titulat La tomba del fanatisme, “on el filòsof és mostra més contundent que mai contra les religions en general i sobretot el catolicisme”.


El Cercle de Viena. Delícies del segle XX


El Cercle de Viena és el suggerent nom de la nova col·lecció de ficció que Viena Editors ha encetat amb la publicació de dues petites joies del segle XX: La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata i El riu de Rumer Godden. El projecte, dirigit per Isabel Monsó i Enric Viladot, té la idea de publicar títols d’autors desconeguts en llengua catalana amb traduccions molt treballades, i compta amb un consell editorial format per Jordi Llavina, Àlex Susanna i Marcel Riera. La seva intenció és editar 6 a 8 llibres per any, que tenen com a més imminents atractives edicions d’uns poemes pòstums de Kavafis, la novel·la L’home que plantava arbres de Jean Giono i el Londres de Virginia Woolf. “En els últims anys hi ha hagut un retrocés en traduccions de certa qualitat”, declara Isabel Monsó. “Sembla que les grans editorials publiquen només els best-sellers, però també és bo mantenir un cert nombre de clàssics que sempre ve de gust llegir. Amb els col·laboradors, vam començar a fer una llista de noms i van sortir aquests. Senzillament són les novel·les que ens agradaria llegir, sobretot en català”. La idea és editar-ho delicadament, no amb l’objectiu de buscar un públic elitista –senzillament és un públic a qui li agrada llegir, amb un mínim d’interès cultural– però sí “que hi ha la voluntat de fer una cosa especial, fins i tot en el tractament del material”, com el paper ecològic que utilitzen.

L'escrutini de l'amor


Es pot arribar a pensar que els acostaments que s’han fet al tema literari per excel·lència hagin estat de les més diverses tipologies, però no: des que al segle XIII els trobadors es van inventar l’amor, tota la literatura (i qualsevol àmbit de comunicació) ha repetit uns signes que constantment cal interpretar i tornar a metaforitzar. Diguem que el camp semàntic del concepte ‘amor’ és un receptacle que es buida i es retroalimenta perpètuament. No en va surten compendis teoritzadors sobre, per exemple, el que representa el petó. De l’amor en literatura, en termes generals, se’n deslliguen dues línies: una de més sensible, arterial i vital, i una segona on l’escriptor, més que abocar les seves experiències al paper, el que pretén és enfrontar-se amb el concepte fruit d’un procés d’individualització de l’artista que té com a dada clau el 1857 i com a nom, Baudelaire, tot i que ja abans, durant el Barroc, havien sorgit els primers intents per copsar el concepte ‘amor’. Aquesta conceptualització s’esgota l’any 1977 quan un ja madur Roland Barthes demostra amb Fragments d’un discours amoreux com fem servir el llenguatge amorós i com aquest ens construeix i ens recrea: “com a Relat (Romanç, Passió) l’amor és una història que es compleix, en el sentit sagrat: és un programa que ha de ser recorregut. (...) L’enamorament és un drama”.

D’aquí parteix Manganelli. L’escriptor italià es carrega a les espatlles vuit segles de literatura amorosa i presenta, a simple vista, una carta-monòleg on un amant amb el cor destrossat es dirigeix a l’estimada després del desengany que acaba de sofrir. Aquesta és la trama, l’única trama. Més tard el lector s’adona que a qui escriu realment és a aquell que no es pot nomenar, l’intangible Amor, i a través d’una prosa poètica d’estètica barroca Manganelli va filant el que per a ell significa que, més que un sentiment, és un recipient que desborda absències, desolació i dolor, i que el subsumeix en un estat de bogeria entre nihilista i infernal. Poc a poc dóna pas a una escriptura nocturna amb què l’amador comença a dir coses que no volen ser dites: l’escrutini dels somnis i les imatges més sinistres obre un raig avantguardista que comença a treure les imatges de dolor d’Éluard, la violència en la caiguda d’Huidobro, la necrologia daliniana i el to tràgic lorquià. Sang, sexe i genitals emanen d’una veu visceral i lautrémontiana que es mou en unes esferes al·legòriques i surrealistes de la literatura, i que oblida qualsevol tipus de lligam amb la realitat. L’únic enllaç es dóna quan el jo assassina d’una ganivetada al coll l’estimada en recerca de la mutilació recíproca, fent carn de l’odi.

Més endavant però l’amador reconeix que no pot renunciar a “les mesquineses dels enamorats, a la falsedat de les paraules repetides i patètiques, i les flors, (...) sospirs, insomnis, melodies dolentes, abjecta literatura”. Com a la tesi de Barthes, l’italià sap que de l’amor neix l’autèntic carnaval de la paraula , i l’intent d’explicar-lo el porta a fer un esforç titànic per confeccionar un estil nou, que va des de llicències poètiques (“Un dia plouré sobre la terra”) a imatges desestebilitzadores (“Hi ha ànimes que orinen”); i fins i tot a un diàleg molt divertit on aparta el to sinistre i torturat per deixar parlar a dos aspirants (A i B) que volen dilucidar què és l’amor i que tornen a fracassar davant la impossibilitat.

El narrador d’Amore no hi renunciarà mai, perquè sap que l’actor principal és el llenguatge i l’amor l’instrument necessari, i no el paper en blanc, per tal que l’intel·lectual enamorat (de l’Amor i les paraules) pugui escriure de la manera més imprevista, amb les metàfores més delirants. És l’aventura en una excavació lingüística i filosòfica que parteix de la idea que la literatura és una mentida, i que la paraula literària és, per sobre de tot, invitació a traficar amb esperits. Amore, a més de ser significativa pel que fa a la teorització del seu projecte literari, es conforma d’un prosa extremament densa que és una de les millors del gènere i que si bé per una banda provoquen en el lector una estranyesa i un esforç en la lectura, per l’altra –ara sí– l’enamoren. Ja que un cop hi aconsegueix entrar, puja al llom de les paraules i comença a viatjar, ràpidament, per un paisatge on la paraula i el ritme són els reis i on els cucs de la mort són els mateixos que els de l’amor, com deien els trobadors (i tanta abjecta literatura).


Giorgio Manganelli (Milà, 1922 - Roma, 1990) Escriptor italià, traductor, crític literari, col·laborador del Corriere della Sera i membre del Gruppo 63, és autor d’una llarga obra, entre la qual destaca l’assaig La letteratura com menzogne (1967). Però són sobretot els seus textos literaris els que han col·locat el seu nom entre els més importants de la literatura del segle XX, d’una originalitat que, segons Italo Calvino, el converteixen en el personatge únic de la literatura italiana. Al castellà s’ha traduït A los dioses ulteriores (1972), A y B (1975), Centuria. Cien breves novelas río (1979) i Del infierno (1985), a Anagrama, i Hilarotragoedia (1964), La ciénaga definitiva (1979) i Encomio del tirano (1990) a Siruela. Amore va sortir per primer cop el 1981.