Es pot arribar a pensar que els acostaments que s’han fet al tema literari per excel·lència hagin estat de les més diverses tipologies, però no: des que al segle XIII els trobadors es van inventar l’amor, tota la literatura (i qualsevol àmbit de comunicació) ha repetit uns signes que constantment cal interpretar i tornar a metaforitzar. Diguem que el camp semàntic del concepte ‘amor’ és un receptacle que es buida i es retroalimenta perpètuament. No en va surten compendis teoritzadors sobre, per exemple, el que representa el petó. De l’amor en literatura, en termes generals, se’n deslliguen dues línies: una de més sensible, arterial i vital, i una segona on l’escriptor, més que abocar les seves experiències al paper, el que pretén és enfrontar-se amb el concepte fruit d’un procés d’individualització de l’artista que té com a dada clau el 1857 i com a nom, Baudelaire, tot i que ja abans, durant el Barroc, havien sorgit els primers intents per copsar el concepte ‘amor’. Aquesta conceptualització s’esgota l’any 1977 quan un ja madur Roland Barthes demostra amb Fragments d’un discours amoreux com fem servir el llenguatge amorós i com aquest ens construeix i ens recrea: “com a Relat (Romanç, Passió) l’amor és una història que es compleix, en el sentit sagrat: és un programa que ha de ser recorregut. (...) L’enamorament és un drama”.
D’aquí parteix Manganelli. L’escriptor italià es carrega a les espatlles vuit segles de literatura amorosa i presenta, a simple vista, una carta-monòleg on un amant amb el cor destrossat es dirigeix a l’estimada després del desengany que acaba de sofrir. Aquesta és la trama, l’única trama. Més tard el lector s’adona que a qui escriu realment és a aquell que no es pot nomenar, l’intangible Amor, i a través d’una prosa poètica d’estètica barroca Manganelli va filant el que per a ell significa que, més que un sentiment, és un recipient que desborda absències, desolació i dolor, i que el subsumeix en un estat de bogeria entre nihilista i infernal. Poc a poc dóna pas a una escriptura nocturna amb què l’amador comença a dir coses que no volen ser dites: l’escrutini dels somnis i les imatges més sinistres obre un raig avantguardista que comença a treure les imatges de dolor d’Éluard, la violència en la caiguda d’Huidobro, la necrologia daliniana i el to tràgic lorquià. Sang, sexe i genitals emanen d’una veu visceral i lautrémontiana que es mou en unes esferes al·legòriques i surrealistes de la literatura, i que oblida qualsevol tipus de lligam amb la realitat. L’únic enllaç es dóna quan el jo assassina d’una ganivetada al coll l’estimada en recerca de la mutilació recíproca, fent carn de l’odi.
Més endavant però l’amador reconeix que no pot renunciar a “les mesquineses dels enamorats, a la falsedat de les paraules repetides i patètiques, i les flors, (...) sospirs, insomnis, melodies dolentes, abjecta literatura”. Com a la tesi de Barthes, l’italià sap que de l’amor neix l’autèntic carnaval de la paraula , i l’intent d’explicar-lo el porta a fer un esforç titànic per confeccionar un estil nou, que va des de llicències poètiques (“Un dia plouré sobre la terra”) a imatges desestebilitzadores (“Hi ha ànimes que orinen”); i fins i tot a un diàleg molt divertit on aparta el to sinistre i torturat per deixar parlar a dos aspirants (A i B) que volen dilucidar què és l’amor i que tornen a fracassar davant la impossibilitat.
El narrador d’Amore no hi renunciarà mai, perquè sap que l’actor principal és el llenguatge i l’amor l’instrument necessari, i no el paper en blanc, per tal que l’intel·lectual enamorat (de l’Amor i les paraules) pugui escriure de la manera més imprevista, amb les metàfores més delirants. És l’aventura en una excavació lingüística i filosòfica que parteix de la idea que la literatura és una mentida, i que la paraula literària és, per sobre de tot, invitació a traficar amb esperits. Amore, a més de ser significativa pel que fa a la teorització del seu projecte literari, es conforma d’un prosa extremament densa que és una de les millors del gènere i que si bé per una banda provoquen en el lector una estranyesa i un esforç en la lectura, per l’altra –ara sí– l’enamoren. Ja que un cop hi aconsegueix entrar, puja al llom de les paraules i comença a viatjar, ràpidament, per un paisatge on la paraula i el ritme són els reis i on els cucs de la mort són els mateixos que els de l’amor, com deien els trobadors (i tanta abjecta literatura).
No hay comentarios:
Publicar un comentario