Cap on mira el stlanik

Com camina un home per la neu? “El treball més dur és per al primer, i quan a aquest se li esgoten les forces, el reemplaça un altre, del mateix quintet de cap. D’entre els que regeixen les passes del primer, cadascun d’ells, fins i tot el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar un tros de capa nevada i no alguna altra petjada. Després vindran els tractors i els cavalls. I sobre els tractors i els cavalls no viatgen els escriptors, sinó els lectors”. Amb aquestes paraules obre Varlam Shalamov els seus relats de Kolimà. Després d’haver passat tres anys als Urals a treballs forçats per publicar el testament de Lenin, on el líder soviètic avisava de la perillositat d’Stalin, anys més tard, durant les “neteges” stalinistes, fou arrestat novament acusat d’”activitats trotskistes contrarevolucionàries” i enviat al camp siberià de Kolimà, “la terra de la mort blanca”, on cada any morien de gana, fred i esgotament el 35% dels presoners. Després de més d’una dècada d’horror, Shalamov va aconseguir sortir el 1953, el mateix any que l’altre gran testimoni del gulag, Alexander Solzhenitsin. Els contes de Kolimà van ser escrits amb posterioritat, i des de la convicció que cal oblidar l’horror però que és impossible no explicar-lo, l’experiència de Shalamov es va aplegar en sis volums que són testimoni imprescindible i alhora una de les més altes creacions de la literatura russa.

Relatos de Kolimá n’és el primer, i està en la línia d’Un dia en la vida d’Ivan Denisovich en tant que descriu a base de cops la cara més negra del dolor i el dia a dia del gulag. Però si el protagonista de Solzhenitsin encara distingia entre el bé i el mal per antagonisme al seu entorn, l’enfilall de personatges de Shalàmov no: són éssers d’una altra planeta, autòmats que han perdut qualsevol aire de tipus humà, i que es mouen en la intempèrie constant de l’engany, la fam, el fred, la brutalitat i la mort. No són ni herois ni víctimes; són homes posats al límit més extrem. Si Dostoievski plorava davant el racionalisme de Hegel volent creure –i autoenganyant-se- que el camp siberià el portaria a la redempció, Shalamov només considera cada minut al camp com un minut ple de verí, i on només queda una cosa: la supervivència d’avui; demà (Déu ja no existeix) ja es veurà… Mentrestant, l’home es troba a la taigà, en la més pura selva, i ha d’esmolar la seva lucidesa perquè cada minut enverinat passi de la forma menys terrible possible fent qualsevol cosa per aconseguir una mica d’abric o menjar, en un ambient de -50º, de gargalls que es congelen només tocar l’aire, d’escorbut, de pus i de treball continu sense dormir. Els personatges de Shalamov han vomitat tant que el que vingui després els és igual: com passa amb Vaska Denísov, el lladre de porcs, que per un moment se li il·lumina la cara menjant un pernil congelat a dentades minuts abans que el tanquin o –potser millor– el matin. És en el dolor més inhumà que l’estil de Shalamov, d’una economia exigent, increïblement rigorosa, s’expressa amb una objectivitat tan brutal que amputa als fets narrats la capacitat d’extraordinaris. A tots el relats no succeeix res que no sigui el pa de cada dia, que no hagi ocorregut abans i que continuarà ocorrent l’endemà, un present i un futur que clamen per l’absència dels conceptes amor, amistat o misericòrdia; la qual cosa demana d’una llengua descarnada, tallant, crua, sense barroquisme, perquè el camp fa això: despullar l’home de la seva part humana i del teatre de la paraula. Per a què serveix ja? Els mots de Shalamov són els que es fan servir al camp, però la seva senzillesa abrupta, directa, sense màscares, quasi primitiva, té més vida i més força que mai. Alhora la qualitat poètica de Shalamov sobreïx a través d’unes imatges tan efectives que fan brotar la poesia enmig de la sequedat de l’horror, com la fulla de l’stlanik, una planta que surt només en primavera però que si a l’hivern se li deixa una estufa al costat, comença a créixer mirant cap a la calor. Això mateix fan els presos del camp: renéixer quan veuen l’oportunitat, ni que sigui per uns segons, de salvar-se. Com van sobreviure els genis de Platónov i Mandelstam –i tants d’altres intel·lectuals- enmig de l’hampa del gulag, fent de conta-contes per als criminals més salvatges de la terra russa. Com l’stlanik, miren cap on queda un petit raig de vida, mentre la veu de Shalamov fa la feina bruta, aplanant el camí al lector, perquè pugui empassar-se unes coses que “l’home no ha de saber, no ha de veure, que si les ha vistes, més li valdria morir”. Imprescindible.

Varlam Tikhonovich Shalamov va néixer a Vologda el 18 de juny (1 de juliol) de 1907. Va començar la seva activitat literària al 1932, després de tres anys de treballs forçats. Però van ser els anys al camp siberià els que van convertir-se en el material de la seva obra narrativa, la immensa majoria escrita entre finals dels cinquanta i principis dels seixanta. Al 1978 va aparèixer la primera edició en rus dels relats de Kolimà. Va morir el 1982 en un geriàtric per a malalts mentals. L’editorial Minúscula anirà publicant els sis volums que composen el cicle de Kolimà: Relatos de Kolimá, La orilla izquierda, El artista de la pala, Crónicas del mundo criminal, La resurrección del alerce i La manopla o RK-2.

(Ressenya apareguda al Benzina de febrer).