Deia Joan Fuster que “la rosa, sense la literatura que li ha caigut a sobre, seria una col petita, insípida i de colors enganyadors”; que hi ha alguna cosa –el llenguatge– que l’ha convertida en la reina de les flors. El llenguatge no és, doncs, un simple instrument de comunicació ni cap conjunt de signes arbitraris. Com manifestava Walter Benjamin des d’una altra posició –des del dolor, des de la guerra– el primer exemple que el llenguatge és molta cosa més seria l’afàsia. Una altra cosa és que ens venguin el llenguatge com una manual d’ús inofensiu; de fet, els mateixos polítics juguen amb l’art de la retòrica des del temps de Ciceró.
A partir de les convulsions que han sacsejat l’Europa central, Adan Kovacsics fa un apropament a com la guerra ha afectat, trencat i dissolt el llenguatge, en un llibre que combina l’assaig més rigorós amb contes de ficció d’una capacitat poètica i aclaridora excel·lent. El punt de partida és el trencament de l’imperi austrohongarès i l’inici de la modernitat, quan l’escriptor es professionalitza i la seva mirada busca unes altres coses per descriure i es pregunta com descriure allò subjectiu, si encara el llenguatge permet fer-ho: és el que li pregunta Lord Chandos a un reputat filòsof –Francis Bacon– en la famosa carta que va publicat Hoffmansthal a la premsa. Aquesta declaració no es queda només en el paper: com diu Kovacsics, “el seu anàlisi qüestiona radicalment la capacitat del llenguatge per reflectir la realitat” en un món que es comença a distorsionar. El llenguatge exterior i la interioritat s’esquincen i se separen en un moment que l’home comença a necessitar explicacions davant del que li cau a sobre, un trencament del qual sorgeixen forces nacionalistes i consolidacions de discursos oficials (deutschnationale, sionisme). A principis del segle XX els dadaistes s’acaben carregant el llenguatge. Tots aquests jocs lingüístics van passar a tenir un altre pòsit ençà de la Primera Guerra Mundial. Kovacsics ho argumenta a partir d’un acostament a l’escriptura de Karl Kraus, que davant de l’enterrament i la manipulació lingüística de l’època, fa servir la llengua des de dins per atacar els qui la degraden posant veu a uns personatges discursius capaços de dir ‘Judà dinya-la’, on la coma entre ‘judà’ i ‘dinya-la’ ja no té lloc desgraciadament, perquè un nazi és incapaç d’incloure-la. El llenguatge es relega al calaix de la mentida (i que arriba a la guerra de l’Iraq, diu Kovacsics) i s’hi queda bategant, agonitzant. Més tard, Adorno, Bachman i Celan van refer el llenguatge poètic després de la Segona Guerra Mundial, qüestionant-lo, intentant explicar el que ha passat, com intenta fer la protagonista del relat que clou Guerra y lenguaje quan li pregunten com era la seva vida a un camp de concentració, que respon amb una veu anul·lada lingüísticament, i humana: “Acabo d’utilitzar el terme ‘sensació’. ¡Que cruel que sóc! Ara puc fer-lo servir; abans no”.
Ressenya publicada al Benzina de març, per Ester Pino
No hay comentarios:
Publicar un comentario