Al guru dels camps magnètics, Stephen Merritt, no li cal demostrar la solvència del seu projecte musical, des que va explotar dins del panorama dels 90 amb joies del valor de Holiday, The Charm of the Highway Strip o Get Lost per la seva coherent barreja d’electropop, country i lírica medieval i el conceptualisme arty de les lletres, un discurs que donava una volta de rosca a l’eletropop imperant. Amb 69 Love Songs (1999) Merritt va demostrar la seva capacitat de composició deixant tothom amb la boca oberta davant la monumentalitat melòdica del nou treball, que el va catapultar al lideratge mainstream. Però una llarga carrera té fallides i, tot i que Merritt ha defensat el seu projecte amb cos i ànima, des del 2000 ençà no ha donat gaire resultats potents: tant l’últim disc amb els Magnetic Fields, I (2004), com Showtunes (2006), els temes que va composar per al teatre de Chen Shi-Zheng –influència xinesa que l’ha marcat, d’altra banda– no van tenir gaire bona acollida. Ara però, potser en contrapartida, s’ha embrancat en la cara divertida del seu projecte i ha creat Distortion. El nom del disc ja dóna constància del so: en un intent –diu Merritt– de seguir l’estela del Psychocandy de The Jesus and Mary Chain, el nou àlbum està ple de feedbacks de guitarres distorsionades que pul·lulen entre un mur de so sphectorià, els cànons femenins dels 60, surf, country i postulats electropop. Tot en una presentació dolça que amaga unes lletres enverinades: ja el primer tema és una declaració d’intencions que, en el segon, California Girls, es fa realitat quan Merritt canta que les odia sense abandonar l’estètica dels primers Beach Boys; o el tema estrella, The Nun's Litany, on una monja vol ser una estrella del porno. També destaquen l’electrocountry de Drive On, Driver i el diverit garage pop de Too Drunk To Dream, una explosió festiva que no s’estalvia parlar del dolor.
Amb els acompanyants de sempre (Claudia Gonson a la segona veu i al piano, Sam Devol al cello i John Woo a la guitarra) Merritt ha construït també uns temes lents, com Old Fools o Xavier Says, que juguen encara més amb la distorsió i el retroaliment; més la melangia de sempre de la seva veu (Mr. Mistletoe). Els fans en poden estar satisfets. Merritt ha demostrat com el seu discurs pot ser reelaborat i reescoltat. Potser Distortion no té res important a dir dins la seva trajectòria musical o a les coordenades del pop actual, però les seves maleïdes i goloses melodies rematadament ben acabades continuen endolcint les oïdes, amb el sucre just.
Ressenya apareguda al Benzina de febrer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario