"La literatura és com el tetris"
L’escriptora Lolita Bosch (Barcelona, 1970) va tornar de les vacances amb molta feina sota el braç: un nou llibre de ficció sobre les il·lusions per volar del seu protagonista (Insòlit somni, insòlita veritat, en català a Empúries i en castellà a Mondadori), una antologia de literatura mexicana (Hecho en México, a Mondadori) i l’organització d’un festival de literatura en pro del diàleg (Fet a Mèxic). Bona oportunitat per saber què pensa de la literatura i de les seves circumstàncies...
Al teu últim llibre fas una barreja de context històric mexicà amb la vida d’un personatge que vol volar, en Cantolla. Continues en el plànol emotiu, però sense l’ingredient autobiogràfic del Qui vam ser. Hi havia una consciència de canvi?
No, només era autobiogràfic el Qui vam ser. Tota la meva resta de llibres no ho són. Ara tothom em diu “ja no escrius sobre tu”, i dic “però si no he escrit mai sobre mi!”. No, cap consciència de canvi. Sóc una escriptora amb poca consciència. Si ets molt conscient del que estàs fent mentre ho estàs fent no ho fas. Després a posteriori ho mires i llavors li veus un sentit, però mentre ho fas no.
Sí que hi ha una consciència de feina perseverant en la intensitat que mantens en tot el llibre. En aquest collage, els poemes o fragments que hi insereixes no trenquen el discurs.
T’ho agraeixo molt. Això depèn de la concentració amb què estàs llegint o amb els interessos. Hi ha gent que m’ha dit que la poesia em va contra, perquè els poetes que poso escriuen millor que jo. A mi el que em preocupa quan escric és el ritme, més que qualsevol altra cosa. Llegeixo molta poesia i m’agrada el ‘tacatacataca’. Sempre faig un experiment, em poso un metrònom i ho llegeixo en veu alta per veure si el llibre funciona. I si el llibre s’aguanta, la lectura pot anar ràpida o molt lenta.
De vegades també vull que el lector es pari en el moment de tensió. Per això aturo la narració, repeteixo o col·loco un tipus de lletra diferent. Aquestes coses fan que el lector hagi de pensar en el que està llegint, que tingui un moment d’empatia total. M’agraden aquestes repeticions perquè aposto per tal que els lectors, quan llegeixin, pensin que llegeixen ficció. No tens per què relacionar-te amb la ficció com si fos veritat, perquè en la realitat potser no tindria cabuda. El més important en el llibre pot ser que Cantolla es llustri les sabates abans de volar, amb tota la il·lusió d’un nen.
En aquest sentit et sents més emparentada amb el realisme màgic que amb la narrativa d’aquí? De vegades el teu protagonista, en Cantolla, recorda a la mirada dels personatges de Gabriel García Márquez...
La narrativa d’aquí la conec molt poc, aquesta és la veritat. I de la d’Amèrica Llatina conec sobretot la mexicana, que és molt diferent a la colombiana. El realisme màgic de García Márquez –que consti que a mi m’agrada molt, en sóc lectora fidel– experimenta més amb la història: pot passar que una noia estigui estenent la roba i se’n vagi volant. Aquestes coses no m’interessen, prefereixo experimentar amb el llenguatge. Mèxic fa això: trenca el llenguatge, no la història. A Mèxic als anys 50 es feia una cosa molt semblant als missatges de mòbil d’aquí i d’avui: s’escrivia com es parlava. M’agrada molt la gent que li perd el respecte al llenguatge i s’oblida de les regles.
Hi ha un punt en què el llenguatge és tan poderós que et pot commoure –sensibleries no–, COMMOURE.
Cal perdre-li la por a l’escriptura.
Clar, això ho has de poder fer per escriure. I és que és molt físic escriure. A Mèxic jo donava classes a la universitat, una classe de 5è de carrera que es deia ‘Literatures fora del cànon’. Un dia vaig començar la classe dient: “Repetid conmigo: “No me gusta Octavio Paz”. I no ho podien dir, no podien! Tenien por. Hi havia algú que deia: “sí que me gusta”. I jo li deia: “me da igual, sólo dílo, tienes que poder mentir”. A més has de poder dir una mentida com si te la creguessis quan estàs escrivint. Hi tens una relació, però és una relació artificial. M’agrada la literatura i m’agrada construir coses. És com el Tetris. Te’n recordes, del Tetris? És una cosa física d’agafar i ajuntar i construir, no tan intel·lectual com es vol fer creure. I això és el que aprens dient “No me gusta Octavio Paz”. Imagina’t que aquí es digués “No m’agrada en Josep Pla”. Imagina’t 20 alumnes de literatura catalana repetint això. És impensable.
Centrant-nos en la relació entre cultura catalana i mexicana, creus que aquí s’ha treballat prou?
Malauradament, Catalunya no ha fet prou per Mèxic en cap sentit i li hauria de caure la cara de vergonya de no tenir una plaça Lázaro Cárdenas, l’home que va salvar més catalans de cop a la història: 200.000 catalans dels camps de concentració franquistes. I que allà hi hagi tantes famílies abandonades a les quals mai els haguem donat cap bitllet per venir. A Mèxic, jo he parlat amb els exiliats refugiats i és patètic, Catalunya no els ha tornat ni el passaport.
Literàriament, hi ha molta gent que llegeix literatura mexicana i amb molta normalitat, més que allà llegeixen literatura catalana. D’entrada per un problema de l’idioma.
De la literatura catalana no puc parlar massa perquè la conec molt poc. Pràcticament començo a conèixer-la ara. Hi ha escriptors joves que m’interessen molt.
Me’n pots dir alguns?
Sí, el Pere Guixà m’agrada molt, la Caterina Pasqual, el Kiko Amat... Hi ha coses que estan molt bé. El que passa és que jo mai havia vist cap país del món on els escriptors estiguin tan mimats com aquí, siguin tan estrelles de rock i on es parli tan malament de la literatura pròpia. He viscut a altres països a part de Mèxic i no ho he vist mai, mai! Quan la gent diu “la literatura catalana és una merda” penso: “què t’has llegit? què és una merda?”. Es publica molta merda, sí, es publica molta merda arreu del món. El que passa és que la literatura americana que arriba aquí ho fa a través d’un filtre, t’arriba el més bo i la merda es queda allà. Però això tampoc fa que tot sigui dolent. Jo estic súper a favor dels bestsellers. M’agrada molt que la gent que normalment no llegeix pugui llegir una cosa que li interessi. Mai se m’acudirà dir que algú és inculte perquè es llegeix El Codi da Vinci.
Desgraciadament, però, hi ha massa elitisme...
Em fa molta ràbia, perquè ser escriptor és una qüestió de carambola social. Per sort he nascut en una família que m’ha pogut pagar uns estudis i una biblioteca a casa i em vaig poder dedicar a la pijada d’estudiar literatura. Però això no és que jo tingui un talent innat. Queixar-se de ser escriptor no m’entra el cap, només ho he vist aquí. A mi em vénen a buscar en taxi a casa, em paguen els dinars, em porten a hotels de 5 estrelles, a mi, que dormo a casa com tothom. No accepto res, em molesta molt que em tractin com si fos una professió especial, i em cau la cara de vergonya quan vaig que els altres ho fan. He crescut en una cultura on la literatura no guanya diners, i aquí sí, i no entenc per què l’escriptor té tant poder. M’agrada molt ser escriptora, però tot el xou que es forma no és cosa meva.
Et sent que formes part d’una generació d’escriptors castellans com Kiko Amat, Isaac Rosa...? Potser no teniu res a veure en els temes, però sí que hi ha una experimentació comuna.
Vam anar a una trobada de nous escriptors de la literatura espanyola. I la conclusió de tot això va ser que un crític va dir “Son fill d’MTV”. Ja sé que ara no t’ho creuràs, però t’ho juro per la meva mare, no sé què és l’MTV, no tinc tele.
No conec cap disc dels que em parla el Kiko Amat. Entenc perquè m’ho has dit perquè ho diu molta gent, però vaja, no m’he llegit Nocilla Dream, i ho hauria de fer. No sé de què em parlen, jo he crescut en una cultura en què la Nocilla no existia, era la Nutella [riures]. He crescut al Tercer Món en una universitat socialista, he llegit literatura del segle XIX o literatura coreana, i crec que tinc molt poc a veure amb la gent d’aquí. L’única cosa que veig és que per primera vegada hi ha una generació jove –de 35 cap avall– a Espanya, majoritàriament, que no sent l’obligació de seguir parlant de la Guerra Civil. Crec que als meus pares els ha fotut la vida enlaire tenir una responsabilitat històrica i haver de posicionar-se. I nosaltres ja no, i és collonut, perquè et dóna molta llibertat per opinar i escriure. El dia més al·lucinant de la meva vida va ser la caiguda al govern mexicà del Partido Revolucionario Institucional a Mèxic. Sóc filla d’aquell moment: 2 de juliol de l’any 2000.
Però sí que has agafat responsabilitat històrica en el teu últim llibre, Insòlit somni, insòlita veritat, parlant de les situacions de guerra que ha patit Mèxic.
Mexicana sí, perquè allà és el primer lloc del món on he entès que ser nacionalista ben entès és una cosa saníssima, tot i la pobresa i la corrupció. El nostre nacionalisme català, del bàndol que sigui, és mal jutjat. Segons el que diguis pot ser un orgull o potser et miren com si estiguessis malalta. Em sento molt més catalana que espanyola i ja està, però dir això aquí és un problema. A Mèxic, en canvi, diuen: “Pobre México tan cerca de los Estados Unidos y tan lejos de Dios”. El país necessita que es parli bé del país i que la gent faci coses.
Tornem al llibre. Sembla que parla dels somnis i les il·lusions d’un home. En Cantolla és en Cantolla o en Cantolla som tots?
És com l’Oriol Montoriol, però sobre l’aigua. De la mateixa època, en Cantolla allà i en Montoriol aquí. El que es va inventar en Montoriol és al·lucinant, perquè respirar sota l’aigua té collons. I ho va fer per ajudar els pescadors de coral de Cadaqués, com el Cantolla, que volia ajudar Mèxic. En Cantolla és algú que vol fer una cosa malgrat tot, i això és el que fa un novel·lista: ha de tenir una fe i una tossuderia sense límits.
Que calen més Cantollas pel món segur, oi?
Sí, de fet n’hi ha molts, el que passa és que no els veiem com el Cantolla. Un senyor que avui aixeca 300 persones i les fot en una càpsula de ferro i les deixa a Nova York al cap de 8 hores, ha de tenir molta imaginació per fer una cosa així. I en canvi ens sembla un senyor avorrit, amb corbata, d’una empresa aeronàutica. Però en realitat té molta imaginació. A mi m’agraden molt els transports i m’agrada molt l’urbanisme, la gent que imagina una cosa i la fa. Em sembla al·lucinant creuar un lloc a través d’un pont. O foradar una muntanya i entrar-hi. L’art és com això, però amb admiració constant.
A en Cantolla, a quin pont l’has anat a buscar?
Hi ha un llibre molt maco del mexicà Fabrizio Mejía Madrid, que és el cronista jove de la ciutat de Mèxic. Al llibre Hombre al agua al final diu: “Tengo un aeronauta del siglo XIX que descubrió como irse de aquí”. La frase és meravellosa: voler marxar però sense acabar de marxar. Al cap d’un temps, va arribar el Dia de Morts, que a Mèxic se celebra de maneres molt diverses. Una d’elles és fer ‘globus de Cantolla’, que consisteix en un globus de paper on poses una espelma petiteta perquè pugi cap al cel, i li envies al teu avi, al teu amic... I hi havia un nen llançant-ne un. M’hi vaig apropar i li vaig dir “¿Esto es un globo de Cantolla?”. I em va dir: “Sí, señorita”. “Sabes qué es Cantolla?”. “Sí, como no, un pueblo de la China”. És una frase preciosa, perquè pensava en Cambodja. Tothom els utilitza però no saben qui és, no té ni un carrer... Esperem que hi hagi una manifestació i s’aconsegueixi. Quan aconseguim que la Diagonal es digui Lázaro Cárdenas, anirem a pel Cantolla.
No hay comentarios:
Publicar un comentario