Jonathan Franzen - Zona (massa) freda


Amb el subtítol Una historia personal l’autor de l’èxit narratiu Las correcciones (2001; en castellà, 2002), que es durà al cinema aviat, traça un viatge per la seva infantesa i pel context nord-americà dels anys 60 i 70. El conservadorisme, la repressió, els hippies i els moviments d’independència configuren el teló de fons d’aquest llibre que, tot i que l’editorial l’ha col·locat en la secció d’assaig, es tracta més aviat d’una autobiografia personal de tints històrics i polítics.

L’obra arrenca en el moment justament posterior a la mort de la mare de Franzen, i en el punt d’inflexió que inclou la venda de la casa materna, la recuperació d’objectes i el trasbals de la memòria, acompanyat d’una crítica al món immobiliari clarament extrapolable. El records familiars grisos i amargs per on l’infant Franzen es movia formen un marc força desesperançat, però que és adobat amb certs tocs d’humor –que li donen al llibre un aire més fresc– relacionats amb la mirada d’infant perdedor de classe mitjana –sobretot davant les noies de l’escola– i de la seva reclusió en la lectura, especialment de còmics. Les tires de Schulz, el pare de Snoopy i Charlie Brown, en són en bona part protagonistes i reflex de la societat de l’època i els conflictes generacionals, costums i digressions que Franzen també explica a través de les seves pròpies estampes adolescents en un grupet a l’institut o en el seu descobriment de Kafka o Thomas Mann.

Cal destacar com a Zona fría Franzen ha abordat la seva introspecció i com ha dut el lector a entendre-la, a ritme lent, pausat, sense agonies ni escarafalls. Però el maneig de la crònica i els mecanismes de l’autobiografia –gènere renovador en els temps que corren– que n’ha fet servir es queden amb la porta mig oberta, i la seva força és més aviat tèbia, prudent i, de vegades, massa fluixa. S’ha posat a escriure donant-li voltes als seus fantasmes, però ho ha fet sense nervi. A Franzen, “considerat un dels millors joves novel·listes nord-americans” per la revista Granta, li falta jugar-se-la.

No hay comentarios: