La trajectòria de Jordi Coca és llarga, molt llarga, i generalment les seves obres estan força emparentades; però podrien separar-se en dos discursos: un de més conservador, amb uns alt ingredient històric i autobiogràfic al darrere, i un altre amb uns objectius més experimentals que treballen la introspecció en el personatge. La noia del ball, l’última novel·la de totes, beu remotament més del primer que del segon. Si a Mal de lluna una dona jove i lliure topava amb la quotidianitat del dia a dia, el remordiment i la pèrdua de sentit vital, ara a La noia del ball una dona –la mare del protagonista de Sota la pols, on Coca va tractar la figura kafkiana i dictatorial del pare– fa un monòleg “exterior” per explicar-li al seu fill la vida que ella ha patit des del naixement fins als primers anys de postguerra. Amb un estil planer i proper, la mare reconstrueix la seva identitat a través del passat, des de la seva infància a Menorca al costat de la seva germana, l’àvia i les tietes, uns records feliços que no ha viscut mai més d’ençà que va tornar amb el seu pare a Barcelona, fins a l’estroncament posterior al seu matrimoni. Li sembla –i el lector ho corrobora– que quan es va casar tot li va començar a venir mal dades: el seu marit, un jove treballador barceloní d’ideologia anarquista, ja des del començament es presenta com un home intolerant i possessiu, i a mida que passa el temps la violència va augmentant fins que l’insult i el maltractament físic es converteixen, malauradament, en el pa de cada dia. Amputades totes les seves les esperances i il·lusions, que es van quedar congelades per sempre en els balls de l’adolescència –i en les paraules “Buenas tardes, es un placer estar de nuevo con ustedes para ofrecerles nuestra gran selección de bailables...” – la noia del ball treu de si, amb totes les portes tancades, “un nucli molt petit de resistència” que la fa lluitar contra els esdeveniments negatius successius que se li posen al davant: la Guerra Civil, les bombes, els primers morts, l’entrada dels nacionals, la postguerra, la misèria, la fam... Fins que troba la raó per tot aquest sacrifici i entrega completa: el seu fill. La resta de la seva vida, com es desprèn clarament del seu parlament, ha estat ofegada en tinta negra. Tot i que mai es traurà del tot la por, ha continuat lluitant, i ara ho pot explicar des de la distància en tota una vomitada biogràfica on, a més de dibuixar els anys de guerra i postguerra, s’adona que el seu marit ha estat igual o pitjor que qualsevol de l’altre bàndol i que casant-s’hi va cometre el més gran error de la seva vida.
Si calléssim aquí La noia del ball ens podria portar a pensar que el fet que sigui una dona la que parli d’aquells anys no és matèria d’una originalitat per tirar coets, vaja: a Cinco horas con Mario Delibes n’esgota tots els elements. Per això ja tenim la Rodoreda, diríem –que a més aquest any ens sortirà per les orelles!–, i especialment La plaça del diamant, on amb elegància i contundència la de Gràcia passava la tragèdia d’aquells anys pel sedàs de la mirada d’una dona que li tocava viure el que no volia: la desgràcia, l’ofec i la impossibilitat de fugida... En resum: que el discurs pot arribar a cansar per repetició i falta d’innovació en la perspectiva.
Però dins d’aquest tall clàssic Coca ha esmolat el llapis i ha aconseguit una prosa –oral– amb molt de ritme i musicalitat, i una extraordinària fluïdesa, en què despunta per la seva subtilitat. Perquè Coca és el mestre dels silencis, dels detalls per expressar de forma directa i alhora tendra i poètica una emoció, una sensibilitat, un estat d’ànim, tan sols narrant un petit gest subtil. Com a exemple, hi ha un moment en què la noia del ball parla de la seva madrastra quan aquesta última explica la mort de l’avi: “’Lo han reventado por dentro’, va fer, i a mi em va sacsejar un calfred. ‘Dient això no se’l pot estimar’, deia la Neli”. I a aquesta subtilitat tan efectiva, se li’n diu literatura. I no cal demanar res més.
En definitiva, un to excel·lent en el treball d’una prosa que aconsegueix arrodonir una veu potser massa vista però que resulta directa tant en l’emotivitat com en la transmissió de sentits, i que no et deixa aturar la lectura de la seva veu, a la vegada que et contagia la por, la maleïda por d’aquells anys.
Jordi Coca (Barcelona, 1947) va començar a escriure als 14 anys. D’aquesta vocació són fruit, entre altres obres, La japonesa (1992), L’Emperador (1997), Sota la pols (2000), Lena (2002), Cara d’àngel (2004) i Sorres blanques (2006), per les quals ha rebut els premis literaris de més prestigi, com el Josep Pla, el Sant Jordi o el Ciutat de Palma. Home de teatre, durant molts anys va treballar com a professor a l’Institut del Teatre de Barcelona i ha dirigit diverses peces dramatúrgiques. Ha escrit també nombrosos assaigs sobre temes teatrals i literaris. Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el francès i l’anglès. Amb La noia del ball, Jordi Coca ha estat guardonat amb el Premi Carlemany 2007.
Ressenya publicada al Benzina de gener de 2008, per Ester Pino
No hay comentarios:
Publicar un comentario