Sam Abrams, en la introducció que va fer-li per a La corda del gronxador, afirmava que la veu poètica de Llavina havia tornat a sortir, i que ja feia temps que s’estava madurant per brotar, com si d’una planta es tractés, ja que Llavina havia estat sempre, en el fons, un poeta. Si en aquest sentit La corda del gronxador suposava un pas endavant en la seva carrera poètica, que ha seguit amb el recent Diari d’un setembrista, amb Ningú ha escombrat les fulles, Llavina ha fet un altre pas, ara, en el camp de la narració.
Aquest llibre està format per 18 relats que tracten de relacions de parella –suposadament felices– on comencen a aparèixer fongs o carn florida (Carn de ren); de la incomunicació de parelles que ja no es fan l’amor (a Rascle); de la poca solvència humana i la sequedat malaltissa de l’adult, davant la vitalitat –a voltes perversa, però sempre envejable– dels nens (Els orfes del món, La boca de la balena); del suïcidi, la família i la intimitat (en un dels més importants, El segell, de regust kafkià); del sexe i la seva olor (L’olor); de l’amargor del record i la duresa amb què corca (El viatge de noces); de la mort (Cap de mort) i, en definitiva, de com n’és de bèstia, la vida. Tot d’una manera crua, elegant i serena alhora.
Llavina ha deixat enrere la prosa barroquitzant de Nitrato de Chile i ha conservat l’autoexigència lèxica per esmerçar-se en uns contes hel·lenístics per l’estil acurat que ha quedat, més que no pas pel classicisme. La llengua surt de la quotidiana, i menysté floritures, però adopta vocables frescos. Sempre atent en tot moment al petit detall, sense recargolaments, amb agilitat, per a la correcta descripció de les coses (d’aquí l’apol·linitat de l’obra), la veu de Llavina entra en una relació directa amb els objectes que –a mode de fal·làcia patètica– reben l’impacte sentimental de cada personatge. És en aquesta mirada detallista que surt la veu de la carnalitat llaviniana.
En la majoria de narracions, generalment monòlegs interiors dels protagonistes, hi ha incloses referències al pop (Morrissey, Elliot Smith, Mojave 3) o d’altres d’un àmbit més sofisticat, emmascarades (Bauçà, Ferrater). Però el que en el fons es pretén abordar és un grup social adinerat clarament extrapol·lable a altres espais i, fins i tot, moments. Com Cheever i la seva mirada impressionada i dolguda alhora davant l’american way life, la veu d’aquests contes repassa joves que juguen a tenis, fan sexe i es buiden de líquid, en la més pura innocència vital, on també quallarà la recança davant la impossibilitat de la felicitat.
A banda dels contes malenconiosos, hi ha d’altres en què hi entren el deliri o el somni, en un gir més ficcional, com El senyor Raburé i les bessones, on un amant veu doble la dona amb qui està, o Ull de tigre, on el narrador veu com una formiga intenta entrar dins la boca de la seva estimada, malalta, a punt de morir. Són girs d’arrel kafkiana, d’ambient xafogós, on els protagonistes topen amb situacions que els posen davant de la part més aspra de la vida, de manera que es trobin perduts o obstaculitzats i topin amb com n’és d’impossible la salvació. El que era apol·línic és atacat ara per un escurçó que estreny els budells dels personatges, que es cargolen i sanglotegen com els rics de totes les tragèdies de la literatura universal. En Llavina, però, els finals no són de grans gestos operístics, sinó més aviat subtils, on “ningú ha escombrat les fulles caigudes”, que són el record que ens percut.
Llavina coneix les tècniques literàries, les domina en el ritme pausat, en la creació de l’ambient i amb el lèxic. I en la glopada seca i glaçadora que provoquen després de cada lectura, que deixa un sabor amargant. Els seus contes són durs, duríssims. John Cheever anotava als seus diaris que era dels qui llegia els grans escriptors del dolor –Kerouac, Fitzgerald– amb una copa de whiskey a la mà mentre li vessaven les llàgrimes per la cara. “Les metàfores de vegades descriuen la realitat amb molta lucidesa”, diu Llavina; la de la bona literatura, esclar.
Jordi Llavina (Gelida, 1968) és escriptor, poeta i crític literari. La seva obra inclou narrativa breu (La capa d’ozó, el 1999, i Dies de Galícia, el 2001), les novel·les La matèria del temps (1994), La mà tallada (1999) i Nitrato de Xile (2001, Premi Josep Pla) i els poemaris La corda del gronxador (Premi Ciutat de Palma Joan Alcover 2006) i Diari d’un setembrista ((Premi Alfons el Magnànim de València 2007). Durant diversos anys, va presentar i dirigir el programa literari Fum d’estampa a Catalunya Ràdio. Actualment escriu al suplement literari de La Vanguardia i presenta el programa televisiu El book insígnia junt amb Gaspar Hernández.
Ressenya apareguda al Benzina de gener.
No hay comentarios:
Publicar un comentario