Fins a l'última gota

Txema Martínez (Lleida, 1972), un dels poetes més reconeguts de la generació dels Imparables, va guanyar el Premi Carles Riba de poesia del 2007. L’arrel i la pluja (Proa), com afirma ell mateix, suposa el tancament a un cicle de poesia que es va iniciar el 2000 amb La nit sense alba i va continuar el 2003 amb Sentit.

L’últim premi Carles Riba té una obra al darrere considerable. Potser és per la seva mateixa carrera, per la lluita que ha anat bregant amb el llenguatge poètic, que en l’últim dels seus poemaris es reflecteix un desgast de les paraules que el poeta vol superar. A L’arrel i la pluja (editat enguany per Proa) Martínez ha fet un gir en el seu procés d’escriptura i ha deixat de treballar el poema de la manera preparada i meditada anterior per passar a llançar-se i experimentar amb la poesia. “Em considero encara un poeta en formació, però crec que he tancat una mena de cicle perquè he intentat anar una mica més enllà del que he fet, que és el que han de fer tots els llibres de poesia. Un poeta mai no ha d’estar convençut del que fa, i és per això que de vegades s’ha de posar a la contra del que escriu”. Sí els dos poemaris anteriors havien estat madurats en una poesia amb trets molt clàssics i unes formes molt preparades, el resultat de l’últim poemari reflecteix un continuum diferent. A partir d’alguns punts en comú, com la simbiosi entre arrels (la interioritat del jo poètic) i pluja (el que ve donat, la inspiració) i els seus referents més cobejats –sobretot del món anglosaxó, com Shakespeare i Emily Dickinson–, Martínez ha intentat crear un imaginari que sorgís del dubte, de la contradicció amb la seva pròpia poesia: “els poemes estan fets sobre la marxa. Volia agafar espurnes que fossin l’inici del poema i a partir d’aquí viatjar, anar més enllà de les formes preconcebudes, indagar... Va sortir un poemari riu que es pot llegir a través d’uns elements que s’ajunten”. Un dietari poètic on “els poemes poden semblar bruts, on aquesta manera de brutícia és en el fons una carcassa per poder experimentar amb la forma i amb el concepte”. Martínez fa prevaldre l’experiència i el sentiment a la cotilla de l’estrofa en una línia de poesia de l’experiència que beu directament de la poesia anglosaxona, amb referents com William Blake o Robert Browning, amb qui Martínez entra en diàleg per la seva capacitat de conciliació de l’experiència en el discurs. “M’agrada molt la tradició anglosaxona; trobo que té molts punts en comú amb la catalana, com per exemple la poesia de l’experiència, que ha estat un concepte molt vituperat aquí però que el trobo interessantíssim”. L’obra fa diversos homenatges, entre els quals destaca el de Dickinson (Emily sota les pedres) i la presència contínua de Shakespeare –Martínez està preparant una traducció dels seus sonets que sortirà en breu–, però també poemes com la versió d’un de Stefan Zweig, del qual Martínez s’interessa pel punt històric i cultural.

Aquesta intent d’experiment proposa una lluita amb les paraules, de les quals –com si fossin una fruita– vol extreure fins a l’última gota. Unes paraules que estan gastades però que encara es mouen cristal·litzades i es claven, que fan mal: “Les paraules que dius / són cossos que la teva mar expulsa”, escriu Martínez. És en l’esforç per dotar-les un altre cop de sentit, de refrescar els tòpics, on apareix la seva veu pròpia i el tema que millor expressa –el dolor– ala vegada que se separa de l’estètica manifestada pels Imparables i recupera les veus més adolorides de Cernuda o Vinyoli; de fet, una cita d’aquest últim obre el llibre: “On quedar-me / si sóc només un arbre d’aèries arrels” (Cants d’Abelone II). Tot i que la veu sona desgastada, és en aquest desarrelament on el poeta es pregunta, es demana i es contradiu, i arriba així a copsar un altre cop els terrenys que tenim en comú, els nostres llocs de contacte (el jo, la mort), per omplir-nos de significat, de manera que es pugui portar el lector a aquest diàleg perquè hi experimenti i perdi la por als tòpics. “Una de les coses que més m’ha interessat de la poesia és que es mou en el terreny dels tòpics. Quan dius ‘arbre’ o ‘arrel’ estàs dient molt més, perquè són mots excessivament connotats que generalment es volen defugir. Això és el que té la poesia. A mi m’interessava el contrari”.

Però Martínez té clara consciència poètica. No li interessa trencar amb tot pel simple fet de trencar. Martínez no fuig, sinó que fa servir el dubte, concepte clau a través del qual el llibre avança, com a la vida. “El dubte et crema però et fa reflexionar i et fa avançar. Les avantguardes intenten trencar amb tot. Per mi com a autor és més gran fer un petit gir a allò desgastat, a través d’una imatge, una paraula... No s’ha de fugir perquè ja estigui fet. Al revés: m’interessa aquest territori que està fet i a partir d’aquí anar avançant en el camí personal i en el del gènere. Per això dic que no s’ha de fugir dels tòpics, sinó que s’han de posar sobre la taula” sense cap mena de por “perquè al cap i a la fi és el nostre territori comú”.

Inclòs en diverses antologies catalanes i espanyoles i traduït a diferents idiomes, Txema Martínez es vol obrir noves vies d’expressió: “Guanyar el Riba ha estat com pujar una muntanya, com arribar un lloc, i això m’ha fet triar un camí que m’obre a provar altres camins. No abandonaré la poesia, perquè em considero un poeta i sempre m’hi consideraré. Però vull provar altres coses: estic escrivint una obra de teatre, un assaig i forçant un principi de novel·la. Crec que és bon moment per fer-ho”.

Entrevista publicada al Benzina d'abril, per Ester Pino