El mal sóc jo!

Fa ja força mesos que Sebastià Alzamora va publicar ‘Nit de l’ànima’, una hipèrbole desmesurada que es pregunta per l’origen del mal en l’ésser humà a través d’un personatge que ha venut la seva ànima al diable i que un bon dia perd el seu –grandiós– membre. No ens preguntarem si la realitat supera la ficció... Però hi ha més coses. I molt ben escrites.

Al principi de la novel·la, el protagonista, una mena de Faust passat de voltes, veu com després d’una fel·lació de trenta pàgines el seu glande se li desenganxa del cos i li queda una obertura que deixa anar una llum blava fosforescent. En la recerca del seu membre, el personatge s’anirà enfrontant a les seves pors, els seus pares, a les dones i al seu editor –a qui precisament ha venut la seva ànima, o la polla?– dins d’un món de disbauxa i desmesura, sexe desfasat i drogues a dojo dins d’un carnaval presidit per una mirada inquisidora, la d’un déu que ho mira tot rient. Ara bé, la rialla espanta una bona estona.

De manera suau, tranquil·la i serena, Sebastià Alzamora ens rep al seu despatx. Què ens depararà? Sobre la taula veiem dues piles altes de CDs, però el que sona és Johny Cash. Esperem que ens ajudi a redimir-nos dels pecats...

Nit de l’ànima sembla una continuació de Dogmàtica imparable, el text que va escriure conjuntament amb Manel Forcano i Hèctor López Bofill, en el sentit de la provocació representada dins d’un món apocalíptic. La primera frase del llibre és: “Us dono gràcies, Senyor, per haver-me donat una bona polla”. T’han escridassat molt pel carrer?

[Riu] No, de moment no. Les reaccions de moment són bones, clar que són gent que està entorn meu. Com a màxim de sorpresa, però qui més qui menys ha rigut, que és el que a mi em tranquil·litza. És una novel·la que si el lector hi sintonitza pot riure bastant. Ara bé, és un humor grotesc, esperpèntic, sarcàstic, i està basat sobretot en la hipèrbole, en l’exageració. La novel·la és una mena de gran guinyol, i si un entén aquesta clau i se sent mínimament còmode, doncs ja n’estic content. I que alguna clatellada caigui ja m’ho espero. De fet, algunes a càrrec d’alguns personatges del nostre món literari les podria escriure jo ara mateix [riu] perquè ja sé per on aniran. Això forma part de l’ofici...

El primer que sorprèn del llibre és l’explosió més visual i carnavalesca, on sembles recollir l’onirisme i l’humor delirant de David Lynch, que al darrere et permet presentar un personatge increïblement miserable.

Ho és. D’alguna manera vaig pensar que l’humor era el que podia contrapesar el contingut fosc de l’obra, que tracta sobre el mal. El mal vist des d’un plantejament que és el següent: tendim a pensar que el mal és una cosa que li fan als altres, o que els altres ens ho fan a nosaltres. Però què passa si el mal està dins teu? Crec que el mal forma part de la naturalesa humana, igual que el bé. Seria allò de donar la volta al Rousseau i al Hobbes: un deia que l’home és naturalment bo, i l’altre que és un ésser malèfic. Les dues coses són certes, el que passa és que del mal no volem parlar mai, com de la mort, com si no tingués res a veure amb nosaltres. El mite de Faust em va anar molt bé per tractar-ho, el personatge que entrega l’ànima al diable a canvi d’alguna cosa –que jo crec que metafòricament tots ho hem fet a la nostra vida i per això Faust és un mite que ha continuat vigent–. Què passa si el Diable no és un altre, sinó que ets tu mateix? Aquesta és la pregunta que dóna sentit a Nit de l’anima. I un no es posa a parlar del mal perquè sí, sinó perquè te l’has trobat. He viscut situacions que m’han semblat manifestacions del mal i he tingut reaccions meves que m’han acollonit, sincerament. Per això dic que és una novel·la que surt dels meus malsons, no només dels que somnio sinó els que han passat. Efectivament, el rerefons i l’origen de la novel·la és força amarg i negre. I d’aquí el to de gran guinyol. Em fa especial il·lusió que esmentis David Lynch perquè és un dels mus referents.

La rialla que es desprèn del llibre recorda a la que provoquen els personatges de Twin Peaks, deliri i estranya naturalitat dins la tragèdia.

Precisament, mentre escrivia la novel·la la vaig tornar a mirar sencera i la vaig tornar a trobar genial. És una història sobre el mal i un poble on ha passat una cosa aïllada, i el personatge que arriba per investigar-ho descobreix que no ha estat només un crim sinó que tot el poble està podrit. Mirar Inland Empire, també de Lynch, em va ajudar molt. Estava molt dubtós, s’acostava molt al final de la novel·la i no sabia per on anar. Evidentment no vull comparar el meu pobre talent amb el de David Lynch, però sí que vaig notar que no se me n’anava tan l’olla al veure que el plantejament d’on jo he partit no és tan diferent.

Hi ha moltes pel·lícules i referents, com el Saló del Passolini, que és terrorífica. O La nit del caçador, de Charles Laughton. Però tot això vull equilibrar-ho amb humor. Per això la cita de Valle-Inclán que obre el llibre, extreta d’Águila de Blasón, on un cavaller que va de nit pel bosc en el seu cavall es troba una processó de morts que comença a cridar-lo que vingui, que s’apropi, i al que ell contesta: “¿Quién me habla? ¿Sois voces del otro mundo? ¿Sois almas en pena, o sois hijos de puta?”. Aquest és el to d’esperpent que li volia donar a la novel·la, i el gran mestre n’és Valle-Inclán.

¿Hi ha redempció o possibilitat d’anar pel bon camí?

En aquest personatge no. És el revers d’un personatge de l’anterior novel·la, La pell i la princesa, on s’explicava la història d’un que arribava a construir-se una identitat i acabava redimint-se a través de la cultura i l’amor. El protagonista de Nit de l’ànima parteix d’una identitat construïda, retorçuda i desagradable, que va fent un procés de degradació cada vegada més accentuat per acabar descobrint que el seu si és el mal. Les dues noies amb qui té relacions, la Virgínia i la Diotima, podrien donar possibilitat d’amor, però no prospera perquè ell no ho permet. No va cap a la redempció, ell va cap a aprofundir en la seva maldat.

Aquesta maleficència tractada amb bogeria està molt aprovada en els clàssics. El gran exemple seria l’al·legoria del Peer Gynt d’Ibsen. I en l’actualitat sembla que ja és general en el teatre d’aquí (Rigola, Bieito). Però si apareix en literatura, i en català!, la gent arrufa el nas davant el desfasament. Creus que no s’ha tractat prou?

Més que desfasament, sóc partidari de reivindicar la imaginació. La literatura catalana del XX i del XXI és excessivament recelosa cap a la imaginació i té massa tirada per la crònica, el testimoni i les coses que estan enganxades a la realitat. Fa temps que ja hauríem de saber que la realitat és molt més del que ens passa des que ens aixequem fins que anem a dormir al dia a dia. La realitat també comprèn allò que desitges, allò que somies, allò que tems... tota aquella part de tu que funciona al marge del teu control racional. Tot això ja hi és a la realitat. La imaginació forma part de la realitat, sinó seria inimaginable. Se segueix allò que deia el Pla que “per llegir novel·les a partir dels 40 s’ha de ser un cretí i per escriure-les ja directament una mala persona”. [Riu] Bé, per mi en Pla és un escriptor sensacional però sí que hi ha hagut sempre aquest menyspreu i, a veure, dins la imaginació també hi ha l’exageració, la carnavalada, allò grotesc. I aquí les ratlles de coca tenen una intenció paròdica dins un d’una discussió catòlica en un context extrem. És anar a buscar una altra manera de veure una altra realitat.

Sempre em diuen allò de “tu el que vols és provocar”. Provocar en el sentit de fer enfadar algú o ferir-lo en les seves conviccions, no, prometo que no. Ara bé, sí que m’agradaria provocar un estímul que no sigui el més previsible. Portar-te a mirar les coses d’una manera que no tenies prevista, i la literatura és una de les grans coses que ens ho pot oferir. Com a lector m’agrada que se m’ofereixi una visió del món que no tenia prevista.

Se li dóna tanta serietat a la literatura que sembla que la literatura no pugui fer aquestes coses...

Exacte, sembla que només s’hagi de limitar a demanar testimoni d’una sèrie de processos vitals i socials: les parelles que es trenquen, el fàstic del dia a dia, la decepció de la vida humana... no sé, aquestes coses que es matxaquen constantment. ¿No es cansa la gent de llegir sobre parelles que no se suporten i que fa mil anys que no follen? No sé, jo personalment crec que és necessària la biodiversitat i més en una literatura que no és que sigui petita –d’aquest tòpic de petita, ja n’estic fart– però sí que està en una situació que no és la més sòlida possible. Una de les coses que pot solidificar-la és donar ales a les diferents propostes i a una diversitat interna.

Aquest món apocalíptic que ja vas dibuixar a algun poema d’Apoteosi del cercle sembla que comença a ser indestriable de la teva poètica. O inclou també l’esperança?

Sí, sempre. Aquí hi ha poqueta, per no dir gens [riu]. És el llibre més asfixiant que m’ha sortit, però com a mínim hi ha l’humor, la possibilitat de riure’ns de les pors. La novel·la és conseqüència d’una sèrie de malsons i funciona com a tal. Les coses no passen per una relació causa-efecte: a la gent no li cauen els collons a terra i surten corrent, això ja ho sé; però un malson passa perquè passen les coses que ens fan por i les coses que no ens agraden. La manera de combatre’ls és excusar-los i riure-te’n. Poder-nos-en fotre, perquè sinó aniríem de cap a la desesperació.

I l’esperança en aquest cas –se m’acaba d’acudir– no està en el personatge o en la història sinó en el tractament del personatge i la història. Ja tinc la idea de la pròxima i provaré que hi passi més l’aire, diguéssim...

Que sembla que no serà tan dura. Tractarà sobre la història de l’home que vola –que és la novel·la que vol escriure el Faust a Nit de l’ànima–. Una història que li fa especial il·lusió, i que va passar al seu poble, a Llucmajor (Mallorca), a començaments del segle XX: es veu que a un pagès se li va ficar entre cella i cella fer una màquina voladora, i va fer una trasto que volava com les gallines mentre que la gent del poble se’n fotia. No fa gaire Lolita Bosch parlava de les il·lusions de volar d’un home (i d’aixecar Mèxic): en Cantolla. Ara, en Sebastià Alzamora vol apuntalar una altra cosa: el fracàs d’un pobre somniador que, a més de fracassat, l’estoven. Una altra cara on rialla i foscor fan una ganyota estranya.

Ressenya publicada al Benzina de gener de 2008.