Racons salvatges (I)

L'estampa del Port de la Selva diguem que es pot veure en la seva integritat de dues maneres: la primera, suada, malgastada, com és de suposar, en quadre; la segona, i aquí està l'ingredient que ha fet del poble la rara avis de l'Empordà més alt, s'aprecia en la tercera corva camí de Llançà. Només en la tercera corva i durant el camí de tornada, i sempre, sempre de passada. En va molts hem intentat restar asseguts en la falda de la muntanya on es fa el trencament, esperant-hi hores, sols o petant la xerrada amb algun company, fumant i bevent -intentant que el beure hi col·laborés, esclar- perquè el miratge es materialitzés. Res a fer.

Perquè l'estampa del Port de la Selva es vegi brillant i sencera cal passar-hi en cotxe i a certa velocitat. Que bicicletes, moto, carros i caminants en desisteixin.

La raó d'aquesta excentricitat del paisatge selvatà, potser la més complexa i alhora la menys coneguda de totes (vegem si no el renom que tenen els fantàstics racons de Port de Reig, el Cau del Conill o la Cova del Tritó, amb les seves conseqüents varients lèxiques en el parlar del poble) es deu a la meravellosa visita que va rebre el poble fa ja la substanciosa caiguda de 93 anys. Perquè els anys a l'Empordà no passen, sinó que cauen.

Va ser pels volts de l'estiu del 1915 que un estrany personatge d'ascendència hongaresa va arribar al poble. Alt, prim, desgarbat però eixerit i amb una entrecella que feia tremolar per l'abundor de pèl i la forma de pensament pervers que se li feia, aquest home ben entrat a la trentena va causar un revolt quan en la benvinguda es va proclamar déu de les màgies desconegudes i progenitor del foc. Es feia dir Houdini. La commoció dels selvatans, com hom es pot imaginar, va ser inabastable. Però la cosa va anar fàcil i ràpid, i en Houdini es va guanyar la confiança del poble ja amb el primer dels seus artificis.

Els dies passaven i la fama del mag anava guanyant pes. Tant és així que, per unes enveges de poder popular, el batlle va provar de retar-lo per demostrar quin dels dos tenia més força a les seves mans.

Houdini, amb una seguretat que feia esgarrifar, va acceptar de seguida, i el dia següent mateix va muntar un escenari a la tercera corva de la carretera de Llançà amb una capa a mode de teló que tapava les vistes de sempre. Després d'un parell de cops artificiosos amb fum i demés, va demanar que un vilatà traiés la capa i al darrere, seguit d'una exclamació general, s'hi va veure el que mai més ningú podria oblidar: el poble havia desaparegut. La demostració de la seva força va durar només un minut, però va ser suficient perquè tots els selvatans restessin amb el cor glaçat.

El batlle, tot i així, n'estava tranquil. A la seva cara se l'hi veia les de guanyar. Un cop va passar l'estupefacció general, va demanar-li a Houdini que l'acompanyés a la Pedrera, un racó del poble on la força del vent és tan forta que un no es pot estar dempeus, sinó que cal arrossegar-se per terra clavant-hi estreps per a poder avançar, a manera de reptil. Un cop van arribar al final del tram final,que donava a un penya-segat que s'obria a mar obert i deixava entreveure les orelles de França, el batlle es va aixecar i va pujar a un pedrot immens que se sostenia ves a saber per quina benvolança del vent de tramuntana. A sobre, i davant la mirada de ràbia i impotència del mag, el batlle tan sols li va reblar una mitja rialla: amb els braços oberts i ben dret, plantava cara a les forces naturals de la terra i, el més sorprenent de tot, sense cap bri de por.

El batlle guanyà la batalla de poder i Houdini va marxar del poble. Però el seu miratge continua allà, a l'abast de tothom. Les raons per les quals ara l'estampa del Port de la Selva apareix en la tercera corva només al passar a certa velocitat són desconegudes i donades a passar de pàgina durant la conversa. “No es pot jugar amb el paisatge”, en diuen allà per tancar el tema.

Casualment, al costat mateix de 'la corva de Houdini', l'arquitecte Gustave Eiffel hi va construir un pont que ha restat quasi desapercebut. Res a veure amb la seva monumental torre parisenca. Allà, a l'Empordà, qualsevol construcció ha d'estar clavada de manera que els arbres la puguin enterrar ni que sigui una mica, perquè res hi desentoni, i fer-la emmascarada, petita dins de la salvatjada del paisatge, engolida per la força de la bellasa natural, oblidadissa.